Unes eleccions municipals per guanyar la política


La novetat ara, és que són més les persones que volen canviar les maneres de fer política i molta la gent que ho espera

Només un 3,8% de la població de Catalunya va considerar l’any 2011 que la democràcia funcionava bé i no necessitava canvis. Un 24.9% va manifestar que no funcionava bé i necessitava molts canvis; un 15.8% que no funcionava bé i necessitava un canvi total i un 52.7% que funcionava bé, però necessitava canvis. Teníem i tenim un problema greu amb la nostra democràcia i les maneres de fer política. Des d’aleshores hem vist créixer el procés sobiranista i la mobilització indignada del 15-M. En fer balanç de l’any III del 15-M destacàvem l’emergència electoral. I en parlar d’emergència podíem entendre dues coses diferents que no són excloents: l’aparició de projectes electorals relacionats d’alguna manera i les urgències que els acompanyen. Això es va poder comprovar en les eleccions europees. Els resultats de Podemos poden ser una mostra de les expectatives d’una part de la població per poder connectar amb una nova opció política que pugui estar més a prop seu. Ja ho havien pogut experimentar, també, en un altre format, amb l’entrada de la CUP al Parlament de Catalunya el 2012. Aquesta emergència no ha desaparegut amb el final del procés electoral de les europees, fins i tot s’ha accelerat pensant ja en les municipals. L’abdicació de Juan Carlos I a la Corona, també hi ha ajudat. El record de les eleccions municipals de 1931 que van significar la victòria de les candidatures republicanes a la majoria de capitals de província s’ha unit amb la reivindicació del dret a decidir democràticament el tipus d’estat. Es considera que, a diferència del que va passar a la Transició, ara no hi ha motius per no obrir tots els debats que siguin necessaris.

La iniciativa electoral que ha generat més atenció mediàtica, per ara, és la proposta d’una plataforma per promoure una candidatura de confluència a la ciutat de Barcelona (Guanyem Barcelona). El fet que hagi aparegut el nom d’Ada Colau, fins fa poc portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, segurament hi ha tingut molt a veure. Però no és l’única iniciativa que està en marxa, cal destacar la Trobada Popular Municipalista impulsada per la CUP. Però això tot just comença, si no hi ha novetat, les eleccions haurien de ser al maig de 2015. I són molts els municipis on sembla que s’intenten fer gestions per assolir propostes electorals que signifiquin un replantejament de la política institucional existent on es puguin trobar partits convencionals amb llarga trajectòria als ajuntaments com poden ser ICV-EUiA, ERC, CUP… i partits que no hi han estat, nous partits i nous espais de participació i organització com el Procés Constituent. Hi ha dues idees que acostumen a guiar aquests intents: és la pitjor època que ens ha tocat viure per la situació sociopolítica i és el millor moment per intentar-ho. La proposta de Guanyem Barcelona s’ha distingit, per ara, entre d’altres coses, per aquesta crida a la confluència. Hi ha la voluntat de crear un nou espai on trobar-se gent, provingui de partits o no, per buscar articular una proposta que respongui a allò que una part important de la gent de Barcelona, i de qualsevol municipi, podria desitjar. No hi ha gaire tradició, cultura, ni experiència, però hi ha qui ho veu desitjable, necessari, i fins i tot imprescindible si veritablement es vol provar d’assolir els objectius compartits.

El fet que darrera d’aquest tipus d’iniciativa hi trobem persones i col·lectius que no s’havien plantejat l’opció electoral també és una novetat. No entenien que fos el seu espai. Ara això ha canviat. Les institucions no són una finalitat, són un mitjà per tot allò que voldrien fer. Un mitjà més, perquè en molts casos aquestes persones i col·lectius ja porten temps treballant, fent política i fins i tot han esdevingut referents en l’àmbit de l’educació, l’aigua, l’energia, l’habitatge, l’economia social, l’aprofundiment democràtic… Des de la mobilització han qüestionat, criticat, proposat, i defensat drets. També intenten exercir de garants de dretsquan les institucions no se’n responsabilitzen. Quan s’ha imposat el discurs del “No hi ha alternativa”, han intentat demostrar que la història l’escriuen les persones que la fan cada dia. Quan els desnonaments s’han convertit en una arma generadora de dolor, han provat d’impedir-los i trobar alternatives per les persones afectades. Quan gairebé ningú parlava dels Centres d’Internament d’Estrangers, hi han entrat per fer-los visibles. Quan s’han volgut tancar Centres d’Atenció Primària, plantes d’hospitals o escoles, hi ha qui ha abraçat aquest espais per impulsar la seva defensa. Quan des de les institucions no es qüestiona el deute que es presenta com a origen de les polítiques d’austeritat, hi ha qui l’estudia, el fa present i aconsegueix que alguns ajuntaments el comencin a reconèixer com a il·legítim. Hi ha qui els pot considerar uns nouvinguts aliens al govern de les institucions on no sabran treballar. Hi ha qui està preocupat, o no comparteix la proposta, perquè considera que allà on es pot fer feina és fora de les institucions i que aquesta força no s’ha d’afeblir. Aquest tipus de projectes són ambiciosos, ho volen tot. Es vol poder actuar a les institucions i fora. Res s’aconsegueix sense mobilització, autogestió… Però això no és suficient, el govern s’ha de fonamentar en una democràcia de més qualitat, hi ha lleis que convé intentar fer d’una altra manera…

Hi ha unes maneres de fer política que cal canviar. Hi ha unes maneres de fer política que han conduït a l’oligarquització de la democràcia i a que estigui en situació de risc, a que hi hagi una ferida oberta entre la ciutadania i la política institucional, a que la democràcia representativa no es preocupi per garantir aquesta representació… Això no és nou, ve de lluny i des de fa anys hi ha qui ho ha qüestionat i ho ha intentat canviar. La novetat ara, és que són més les persones que ho volen fer i molta la gent que ho espera. Veurem què en sortirà.  Avui, com ahir, hi ha qui aspira a enfortir la societat civil davant de l’Estat, el mercat, els poders socioeconòmics i la partitocràcia; promoure la política entesa com la participació de la ciutadania; i desenvolupar maneres de fer política que es caracteritzin per la democràcia interna, l’horitzontalitat, la representació amb retiment de comptes, l’acceptació de la pluralitat i la coherència entre el dir i el fer en les polítiques concretes. Aquest procés cap a les eleccions municipals pot ser una molt bona oportunitat per continuar avançant en aquesta direcció.