Sense sostre i sense dret a ser al carrer


Por Albert Sales @albertsc79

Publicado en La Directa el 23/10/14

Dret a seure en un banc, a dormir, menjar, o tenir accés a un bany o una dutxa a qualsevol hora, els set dies de la setmana, són algunes de les reivindicacions que proposa la Carta de Drets dels Sense Llar que una coalició de 125 organitzacions i plataformes ciutadanes de tres estats nord-americans va presentar fa uns mesos. Es tracta d’una proposta que sorgeix en resposta a les nombroses ordenances municipals que penalitzen usos de l’espai públic tradicionalment vinculats a la quotidianitat de les persones sense llar. Prohibicions que han proliferat en paral·lel a les “solucions urbanístiques anti-indigents” com les lleixes inclinades, les punxes de ciment en els espais morts sota els ponts o la transformació dels bancs públics en cadires individuals.

A “l’Europa dels Drets Socials” la situació de les persones sense llar no és tan diferent com podria semblar. També aquí, a la duresa de la vida al carrer cal sumar la fustigació i les pressions que les víctimes de la indigència urbana viuen diàriament per fer un ús intensiu de l’espai públic. Ordenances de civisme cada vegada més intransigents legitimen als cossos de seguretat per expulsar les persones sense sostre dels llocs atractius per als interessos privats. Cal eliminar aquesta màcula d’un paisatge urbà concebut com un centre comercial a cel obert. Si no se’ls permet internar-se en els centres comercials, ¿per què se’ls hauria de permetre romandre en els centres històrics de les grans ciutats convertits avui en avingudes dedicades a la glòria i benefici de Zara, El Corte Inglés i altres grans empreses?

Amanida per la por a una imaginària violència urbana i pel pànic al desconegut, la intervenció policial es converteix en una mesura amb bona acollida entre la “ciutadania de bé” que, a diferència dels qui viuen al carrer, sí votarà a les properes eleccions municipals. I si el discurs de la por no funciona, es recorre al discurs del civisme. Un conjunt de normes de comportament que ens converteix a tots i a totes en víctimes de qualsevol transgressió. Perquè en la nostra societat de la por i de les responsabilitats individuals ja no hi ha delictes sense víctimes. Ja sigui pel seu impacte moral o per un suposat impacte econòmic foragitant turistes i consumidors, qualsevol mostra d’incivisme es converteix en una agressió contra la comunitat, contra la ciutat.

Però les persones sense sostre no suposen un risc. Estar al carrer, per contra, sí que suposa un risc per a elles. Viure al carrer vol dir que la por et cali els ossos. I no és una por injustificada. La Marina, una dona de seixanta i tants, que dormia el passat hivern a l’Estació de Sants recordava molt bé la seva primera nit al carrer. Es va quedar adormida en un banc i quan va despertar li havien robat el moneder amb tots els diners en efectiu que li quedaven i el telèfon mòbil. Des de llavors ha patit altres robatoris, alguns amb intimidació. Mai ha denunciat. No creu que la policia ajudi a una persona del carrer. En Joan, després de quinze anys al carrer, ha viscut agressions de tota mena. Algunes amb l’objectiu de robar-li les seves escasses pertinences, altres, la que recorda amb més terror, sense motiu aparent.

El Ricardo “només” porta un any al carrer. També ha patit insults, amenaces i agressions. Al principi buscava algun racó per dormir a prop del menjador social on solia prendre l’esmorzar. Però el Raval s’està convertint en un territori hostil per a les persones sense llar. Després que grups de turistes amb algunes copes de més l’increpessin i el ruixessin amb cervesa i vodka va decidir traslladar-se a l’Estació del Nord. Si se li pregunta perquè no va denunciar les agressions riu amb resignació. No li sembla massa intel·ligent dirigir-se als mateixos agents de la Guàrdia Urbana que el despertaven tres o quatre vegades en una nit per fer-lo canviar d’emplaçament o per interrogar sobre els temes més inoportuns.

No hi ha denúncia policial i no hi ha denúncia pública d’aquests abusos perquè “els pobres”, les persones que viuen als marges de la societat de consum, no són actors polítics. La societat de consum mana als consumidors i consumidores fallits a llepar-se les ferides en soledat, perquè la vergonya i la sensació de fracàs individual està instal·lada amb la mateixa intensitat en el seu imaginari que en el de les “classes mitjanes”. I avergonyida en soledat, cap persona pot convertir-se en subjecte de lluita política. Trencar l’aïllament passa per polititzar la lluita contra el sensellarisme transformant una part de la imprescindible assistència en incidència política i social protagonitzada per les persones afectades. Per la politització no pot quedar en mans de les organitzacions prestadores de serveis. Les lluites de les persones sense sostre estan estretament vinculades a les dels moviments pel dret a l’habitatge, pel dret a l’alimentació o per la recuperació de l’espai públic ¿Serem capaces de no oblidar-les un altre cop? ¿Sabrem rebre-les com subjectes polítics de ple dret?