Pujol, el Règim i la ruptura democràtica



L’agudització de la crisi ha contribuït a treure a la llum un dels rostres més escandalosos del règim heretat de la transició: la corrupció sistèmica. En poc temps, s’ha estès la convicció que aquesta xacra està incrustada en els grans partits, en part de les institucions públiques i en un sector no menyspreable del bloc financer-immobiliari-constructor que ha dominat l’economia durant les últimes dècades.

Aquesta convicció està lluny de ser una simple percepció subjectiva. Casos com Urdangarin, Gürtel, Bárcenas, Pretoria, Palau, Pallerols (o Filesa, abans) no constitueixen episodis aïllats i inconnexos. Revelen l’existència d’una densa trama de favors i pactes d’Estat vinculats al finançament il·legal dels grans partits i a la utilització espúria de les institucions per a l’enriquiment personal.

El passat 25 de juliol, va ser l’ex president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, qui va reconèixer públicament que la seva família, concretament la seva esposa i els seus set fills, són titulars d’uns diners situats a l’estranger des de l’any 1980 i no declarats a la Hisenda Pública. Des d’alguns àmbits polítics i mediàtics, s’ha intentat presentar aquesta confessió de frau fiscal com un assumpte personal i familiar. No obstant això, aquesta explicació resulta difícilment acceptable tractant-se d’una figura que va acaparar considerables cotes de poder a Catalunya i que va ser una peça clau per a l’estabilitat dels governs del PSOE, primer, i del PP, després.

A l’igual que en els casos abans esmentats, nombrosos indicis obliguen a inscriure el cas del clan Pujol en una trama més complexa. Una trama que no només involucraria l’ex president i la seva família sinó a bona part de CiU i dels seus aliats polítics i econòmics fora i dins de Catalunya. Des d’aquesta perspectiva, indagar els orígens del patrimoni ocult del clan Pujol no només contribuiria a determinar la responsabilitat d’una família concreta. També permetria treure a la llum una connivència entre poders públic-privats que ha neutralitzat els controls institucionals i que ha degradat sensiblement la democràcia al llarg d’aquests anys.

Les dificultats per investigar actuacions presumptament delictives comeses des de l’aparell institucional són ben conegudes. Així ho acredita el repàs succint dels grans casos de corrupció que s’han produït a l’Estat espanyol, tots ells caracteritzats per sorprenents sobreseïments, prescripcions forçades, jurisprudències de cas únic, avortades, fiscals apartats, jutges jutjats, indults vergonyosos i periodistes fets callar. Sense aquest fenomen no és possible entendre el caràcter patològic d’un règim en el qual la ciutadania apareix reduïda a subjecte passiu d’un joc econòmic-polític que té en la corrupció organitzada un dels seus protagonistes centrals.

En un context en què drets socials bàsics són eliminats en nom de l’austeritat i de les limitacions fiscals, resultaria escandalós tractar el frau comès des de les institucions com un assumpte menor. Raons elementals de justícia obliguen a investigar si el patrimoni ocult de la família Pujol procedeix del seu portentós entramat financer, amb més de 50 empreses, i de beneficis en activitats econòmiques il·lícites vinculades a les adjudicacions d’obres i altres contractes públics per a les seves pròpies empreses. De fet, la mera existència de patrimoni ocult a Andorra i en altres territoris qualificats legalment com a paradisos fiscals, sense que es pugui justificar la seva procedència lícita, obligaria a la fiscalia i a l’autoritat judicial a iniciar una investigació profunda dels fets.

Amb tot, no es pot caure en la ingenuïtat. En temps de corrupció creixent, és difícil que els poders implicats –inclòs el judicial- propiciïn la investigació d’aquest tipus de casos de manera espontània. Ja en el passat, la pressió de diferents poders de l’Estat va ser determinant per al tancament de la instrucció de casos foscos que involucraven a l’ex president de la Generalitat, com el de Banca Catalana. I no és desgavellat pensar que si les noves irregularitats que envolten al clan Pujol s’han fet públiques, en bona mesura ha estat perquè el procés sobiranista a Catalunya ha propiciat una ruptura de certs acords d’impunitat i protecció mútua que en el passat van funcionar sense problemes.

Per evitar que la reedició dels vells pactes d’elits empari noves variants d’impunitat, és imprescindible que la societat civil i les formacions polítiques compromeses amb un canvi democràtic profund prenguin la paraula. L’anunci de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i del Observatori DESC d’actuar penalment contra la família Pujol i el seu cercle més immediat d’amics ha marcat un camí. I el mateix ocorrerà amb la querella que avui presenten Podemos i Guanyem Barcelona i a la qual es sumen ICV-EUiA, Procés Constituent i el Partit X.

A diferència del que plantegen organitzacions d’extrema dreta com a Manos Limpias o Plataforma per Catalunya, aquesta acció popular pretén ser una impugnació no només del pujolisme sinó de tot un règim, i sorgeix d’actors compromesos de forma explícita amb el dret a decidir a Catalunya. Aquestes iniciatives, en realitat, es duen a terme des de la convicció que la lluita contra tots aquells que utilitzen les institucions en el seu propi benefici econòmic és avui un dels majors desafiaments als quals s’enfronta la regeneració democràtica. I que només la pressió de les víctimes, dels milions de ciutadans que veuen retallats els seus drets socials com a conseqüència d’aquestes pràctiques, està en condicions d’impedir que la crisi es tanqui amb la impunitat dels seus principals responsables.

Òbviament, eradicar o minimitzar el fenomen de la corrupció exigeix transformacions profundes de l’actual model d’organització política i econòmica que excedeixen el que pot fer-se des de les instàncies judicials. No obstant això, la investigació en aquest àmbit i la vigilància atenta de la ciutadania són imprescindibles perquè la veritat surti a la llum i perquè aquest tipus de pràctiques no torni a repetir-se en el futur. Aquesta determinació podrà existir o no. Però sense aquest impuls democratizador, el vincle ferri entre política i diners pesarà com una llosa sobre qualsevol alternativa de regeneració i canvi social.