Xavier Trias governa per als grans lobbies i abandona als barcelonins fent una ciutat cada vegada més desigual


L’informe de l’estat de la ciutat presenta un Ajuntament que aposta sobretot al monocultiu turístic i deixa de banda precisament als ciutadans, que veuen com la diferència salarial i l’esperança de vida entre els diferents barris de la ciutat és cada vegada més gran.

En l’informe no apareix la paraula “pobresa”. Cal una política redistributiva que afavoreixi als barris més empobrits, que diversifiqui l’activitat econòmica i que fomenti l’economia social i solidària i la petita i mitjana empresa.

Barcelona, 30 gener 2015

L’informe de l’estat de la ciutat presentat per Xavier Trias constata allò que la ciutadania ve denunciant des de fa anys: l’Ajuntament de CiU governa Barcelona per a uns lobbies que no reverteixen en el benestar dels veïns i veïnes de Barcelona. Aquesta política ha convertit perillosament a la ciutat en un monocultiu turístic mentre creixen de manera alarmant les desigualtats i es desmantella tot el que és públic.

Una ciutat privatitzada i inadmissiblement desigual

Barcelona és cada vegada més desigual. Només cal veure el gràfic d’estimació de renda per barris: a Sarrià-Sant Gervasi la situació millora en vuit punts, mentre que en altres districtes com Sant Andreu i Nou Barris es produeix una caiguda de vuit i catorze punts, respectivament.

L’augment de despesa social realitzat pel Govern és tardà, insuficient i té un marcat caire electoralista. Aquesta retòrica social, en realitat, no pot amagar l’augment significatiu de les desigualtats i de la precarització social general.

Com a conseqüència d’aquesta desigualtat entre barris i persones, molts veïns es veuen obligats a marxar de la ciutat. L’especulació immobiliària en barris com el Raval, Poble Sec o Gòtic està forçant desplaçaments cap a altres barris però, sobretot, cap a altres municipis, de famílies nouvingudes i de llars amb pocs recursos.

En zones com Nou Barris i Sagrera han augmentat de manera preocupant els desnonaments, sense que hi hagi una política municipal clara que permeti evitar-los, mobilitzant els habitatges buits en mans dels bancs i vetllant pel reallotjament digne de les famílies afectades. Segons el Consell General del Poder Judicial, al llarg de 2014 s’han produït a la província de Barcelona uns mil desnonaments per mes, la mateixa mitjana existent en 2013.

El govern municipal ha estat incapaç, així mateix, de donar una resposta a la situació de pobresa energètica que viuen centenars de famílies i que ha estat denunciada pel Síndic de Greuges i per nombroses entitats socials.

Com es desprèn del mateix informe, la ciutat governada per CiU tampoc té com a objectiu principal ni les guarderies ni l’atenció de persones grans. L’equip de Govern ha frenat l’aposta per les escoles bressol i és incapaç de donar resposta al 30% de famílies que demanen plaça en aquests centres. Així mateix, deixa a 7.000 persones grans sense possibilitat d’accedir a les llars de gent gran.

Cap d’aquestes desigualtats és casual. En l’origen de totes elles es troba un model de ciutat business friendly que afavoreix els grans lobbies transnacionals però perjudica les veïnes i veïns i suposa una amenaça per al petit i mitjà comerç.

El Govern de Xavier Trias parla de promoció d’activitat econòmica quan en realitat està condemnant la ciutat a un monocultiu turístic que està beneficiant a molt pocs, que genera ocupació precària i que està generant problemes de convivència en alguns districtes com l’Eixample o Ciutat Vella.

Lluny d’utilitzar els recursos públics per reforçar els drets dels sectors més castigats per la crisi, el Govern s’ha dedicat a organitzar grans esdeveniments privats que no beneficien a la majoria de la ciutadania. Com a exemple, l’organització de la Barcelona World Race: amb un pressupost de 4,8 milions d’euros, dels patrocinadors de l’esdeveniment només van aportar 1,5 milions i la resta del pressupost va sortir de les arques municipals.

Igualment inadmissible resulta que l’Informe presenti la remodelació d’eixos emblemàtics, és a dir, de l’Avinguda Diagonal i Passeig de Gràcia, com una resposta a les necessitats ciutadanes, quan del que es tracta és d’una aposta clara per la mercantilització de l’espai públic.

Aquesta situació es veu agreujada per un model de mobilitat que posa en el centre el vehicle privat i no el transport públic. L’Informe presentat pel Govern destaca el creixement en nombre de les línies de la Nova Xarxa Bus així com l’increment de les persones que utilitzen la xarxa d’autobusos. Aquestes dades, però, contrasten amb la preocupant reducció de personal de conductors de bus i amb la precarització de les línies que no són de la Nova Xarxa Bus.

El que l’informe de l’Ajuntament no diu

Una de les deficiències més greus de l’Informe és el que en ell no es diu.

Dins de les estadístiques oficials donades, per exemple, no es recullen dades de les situacions de marginalitat més intenses. I l’evidència de problemàtiques vinculades a l’empobriment existent en molts barris. Tampoc es fa cap menció a l’ocupació d’habitatges, l’amuntegament, o les situacions d’infrahabitatge que han proliferat en tota la ciutat, però sobretot a Nou Barris, Sant Martí, i zones de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

En realitat, l’esperança de vida dels barcelonins i barcelonines ha disminuït i hi ha una diferència de fins a nou anys entre els barris més rics i els més pobres.

Segons les dades del Registre de Mortalitat de Barcelona hi ha desigualtats en l’esperança de vida a la ciutat que, a més, en els darrers anys tendeixen a augmentar.

L’any 2012 l’esperança de vida al districte de les Corts va ser molt superior (82 anys en homes i 87 anys en dones) a la de la ciutat, i al contrari, a Ciutat Vella va ser bastant inferior (77 i 84 anys a homes i dones respectivament), amb una diferència de 5 anys en el cas dels homes i de 3 anys en les dones. Aquestes desigualtats són més elevades entre àrees bàsiques de salut (ABS), amb una diferència d’esperança de vida entre les ABS extremes de 9 anys en homes i 5 anys en dones en el període 2008-2012. L’evolució mostra un augment de les desigualtats entre districtes en les dones, ja que l’esperança de vida va augmentar molt en els districtes amb més recursos i en canvi es va mantenir a Ciutat Vella.

Aquesta precarització en les condicions de vida està vinculada, una vegada més, amb la pèrdua de drets i amb el desenvolupament de polítiques concretes en les quals l’Ajuntament podria haver tingut un altre paper.

Segons l’Informe “Salut i Habitatge a la població vulnerable” publicat per Càritas Diocesana de Barcelona, la pèrdua d’habitatge està afectant greument la salut de centenars de llars i està generant noves malalties entre els sectors afectats. A això han de sumar les gairebé 200.000 persones que a Catalunya, segons les dades disponibles, no tenen una targeta sanitària.

El més greu és que aquestes realitats, que l’Informe del Govern silencia de manera inadmissible, es produeix en un context en què el pressupost públic destinat a centres sanitaris privats o concertats ha crescut notablement en detriment del destinat a la millora de centres públics.

El que Guanyem Barcelona defensa

Des de Guanyem Barcelona considerem que l’informe presentat pel Govern falseja la realitat d’una ciutat cada cop més desigual i privatitzada.

Les polítiques aplicades per pal·liar la crisi són polítiques de final de canonada, insuficients i tardanes, que no permeten resoldre els problemes estructurals de la ciutat, ni a curt ni a mitjà termini.

La mateixa aposta pel monocultiu del turisme reflecteix també una inèrcia i una falta de model de ciutat que resulta preocupant en un context com l’actual.

Davant d’aquest model erràtic de ciutat, considerem indispensable emprendre amb valentia mesures que permetin revertir l’emergència social sorgida en els últims anys i que ajudin a construir una ciutat justa i inclusiva que posi a les persones al centre de la política pública.

Per a això, és imprescindible plantejar-se seriosament la diversificació de l’activitat econòmica, acabant amb la dependència dels grans lobbies privats i reforçant l’economia social i solidària i la petita i mitjana empresa.

Ens volem sentir orgullosos de la ciutat i volem quedar-nos-hi. Per a això, cal aturar l’emergència social amb mesures més ambicioses i menys assistencialistes, que facin de l’accés a l’habitatge, a l’atenció sanitària primària o subministraments bàsics un autèntic dret i no concessions discrecionals del govern de torn. També defensem la necessitat d’acabar amb una política de privatitzacions opaques que està beneficiant a uns pocs i apostar per noves formes d’ocupació digna i sostenible, que col·loquin al centre els drets de les persones treballadores. Tot això, en el marc d’un Ajuntament que sigui capaç de donar veu efectiva a les veïnes i veïns i que estigui disposat a emprendre una democratització profunda de les seves pròpies institucions.

Des de Guanyem Barcelona considerem que la solució, en definitiva, no passa per resoldre els problemes malament i tard, sinó sobretot perquè l’Ajuntament deixi de provocar-los.

10931433_1574434566106280_2552443004427902709_n