Presentació de #GuanyemLaMúsica


Harlem Jazz Club, Barcelona, 28 de juliol de 2014

Marcelo Expósito @mrenau

Bona nit a tothom. És un plaer poder presentar l’acte #GuanyemLaMúsica al Harlem. Ho faig com un dels coordinadors de l’eix de Cultura de Guanyem Barcelona.

El motiu pel qual avui ens reunim aquí es pot resumir en dues notícies. Una de bona i una de dolenta. La dolenta: En les darreres hores, hem començat a tenir constància documental que qui ha estat president d’aquest país durant 23 anys és un corrupte. Al mateix temps que la seva família atresora milions en paradisos fiscals, a Barcelona es multa els músics per tocar la guitarra al carrer. La bona: Aquest acte, juntament amb d’altres d’incomptables, demostra que la gent hem dit “Ja n’hi ha prou!”, la ciutadania ha començat a organitzar-se per treure la màfia de les institucions.

IMG_6354

Aquesta nit ens reunim per parlar de música i cultura. Se m’acut, per tant, que hauríem de començar donant un parell de dades que són rellevants per a la cultura. La primera dada és l’increment de les nostres taxes d’empobriment: 25% de pobresa infantil a la ciutat de Barcelona i 34.000 famílies a Catalunya sense cap ingrés, per a les quals el president Artur Mas va tenir unes paraules ben maques fa tot just una setmana. Mas va dir que “estudiarà” què fer-ne. La segona dada és un nom propi: Gustavo Arguelles Calvo. Tenia 37 anys quan es va suïcidar fa uns dies a Granada. Ha deixat dos fills menors, de 13 i 3 anys. Estava en un procés de desnonament per impagament d’hipoteca que el Banco Mare Nostrum es va negar a renegociar.

Per què em sembla que aquestes dades són rellevants per a l’acte d’avui? Perquè quan els nens i les nenes passen gana en un país on hi ha riquesa visible i oculta, i quan el genocidi financer assassina les persones, la cultura no pot mirar-se només a si mateixa, ni pensar en els problemes propis sense adonar-se de com estan vinculats als problemes de tots.

La cultura ja no té l’exclusivitat a l’hora de produir les imatges rellevants amb les quals s’identifica una societat, però segueix jugant un paper important en la construcció d’un imaginari compartit. Ens trobem en un moment en què és crucial decidir, per exemple, quines imatges volem que la cultura projecti. Es pot projectar la imatge del Palau de la Música amb el concert contra el franquisme de Quico Pi de la Serra –que avui seu a la meva esquerra– amb Ovidi Montllor i Raimon el 1968, o la del Palau de la Música gestionat per un Millet que va fer i desfer tant com va voler i va tornar a casa seva alliberat per un jutge infame. Es pot projectar la imatge del Fòrum de les Cultures com una maquinària que no només ens expropia materialment, sinó també de manera simbòlica –el Fòrum no només va ser un malbaratament econòmic del tot innecessari, també ens va robar el vocabulari de l’emancipació–, o podem tornar a posar en circulació les imatges on la cultura es difon i multiplica, per projectar així la representació d’una societat lliure: Pau Riba embolicant la troca a Canet Rock el 1975, Macromassa tocant el seu primer concert a la sala Màgic amb Albert Giménez el 1976, Ocaña ballant sevillanes a la galeria Mec-Mec o baixant per la Rambla vestit de gitana mig despullat. Recordeu la imatge internacionalista de les Jornades Llibertàries de Barcelona?

Ens mereixem una altra gestió política per facilitar que la cultura torni a contribuir en la construcció d’una societat democràtica, ètica i lliure: com el GATCPAC quan col·laborava amb el Govern de la Generalitat de Catalunya per tal que l’arquitectura moderna deixés de ser un luxe dels poderosos, posant-la al servei de la construcció d’habitatges socials; com les Missions Pedagògiques travessant la Península als anys trenta per donar suport a la tasca dels mestres rurals en escoles perdudes; com la de Josep Renau, valencià, director general de Belles Arts del Govern de la Segona República, planificant el rescat del patrimoni del Museu del Prado per salvar-lo dels bombardejos feixistes sobre Madrid.

Pensem també en altres imatges menys èpiques però igualment imprescindibles: la dels i les mestres d’educació artística en l’ensenyament d’avui. Són qui fan possible que els nostres nens i nenes no es vegin, en un futur, fàcilment entregats als càlculs d’una educació venuda als interessos de les grans empreses.

Les solucions d’una part dels problemes que actualment afecten això que per convenció anomenem “la cultura” depenen, en certa manera, de nosaltres. Cal que sapiguem contestar aquesta pregunta: Com pot la cultura contribuir a l’actual revolució democràtica, tornar a ser una eina i un bé comú per a una república laica de ciutadanes i ciutadans lliures i apoderats?

Moltes gràcies per la vostra presència avui aquí. Tot seguit cedeixo la paraula a Quico Pi de la Serra, Ada Colau, Joan Vinyals i Ingrid de la Torre.