La primera, al Clot


header-clot-cast

Una crònica de Guillem Martínez per a Guanyem Barcelona

Clot, Plaça del Mercat. Primer contacte de Guanyem amb els barris. Minuts abans que comenci l’acte, les cadires que han estat posades per l’Associacions de Veïns i Veïnes (AVV) han estat ocupades per un centenar de persones, barcelonines i barcelonins de mitjana edat, deleroses d’aconseguir una cadira on asseure’s. A més cadires, més gent hi va arribant per asseure-s’hi. En un tres i no-res, ja n’hi ha 300, de persones, talment hem vist tantes vegades a les pel·lis que els dolents no poden passar perquè està ple a vessar. Tenen l’aspecte de la barcelonina i barceloní típics —dos braços, dues cames, mida, volum i colors diferents—, i s’agrupen en totes les variables biològiques que conformen un barri. Hi ha la senyora grassa tenyida de ros, la princesa de barri, l’home que es va gastar el primer sou tatuant-se un braç, els dos amics, els tres amics, el paio que s’ha retallat els pantalons, la mare i la filla que s’han comprat una brusa i la treuen de la bossa, la miren i confirmen que han fet una bona compra, el nen en cotxet que vol sortir-ne per anar a qualsevol lloc, d’on també voldrà anar-se’n de seguida, la parella d’enamorats que estan confluint…, un senyor que va moure un contenidor en una vaga general, a qui la fiscalia li demana un munt d’anys de presó, preu pel qual es podria haver carregat en Kennedy. El color de la pell dels usuaris del barri és més aviat blanca, en contrast amb el d’altres barris, en els quals, a aquestes alçades de l’estiu, hi abunden les persones de color (morenetes). De sobte, tothom fa “shssssss” amb els llavis. Comença l’acte en 3, 2, 1.

Pren la paraula un senyor de l’A.V. i explica com és el barri als nens i nenes: “Som un barri popular, que pateix la fractura social.” I afegeix com el barri ha aconseguit objectes i drets no previstos gràcies a la mobilització. Posteriorment, pren la paraula Eloi Badia, un senyor que en sap tant, sobre l’aigua, que qualsevol dia d’aquests la prestigiosa Agbar és capaç de pagar un franctirador. L’Eloi diu: “Hola a tots i a totes” –ximpleria filològica: la primera vegada que algú va saludar així, distingint entre senyors i senyores, en un acte polític a Barcelona, va ser Achile Occhetto, el darrer secretari del PCI, l’any 1989, en temps de Mecano–. L’Eloi parla de “temps de canvis profunds”; els explica, i vénen ganes d’anar-nos-en a casa, subsector sota-del-llit: 100.000 llars sense ingressos, 200.000 que no poden permetre’s una temperatura càlida a l’hivern, “una classe política local que no vol solucionar la crisi, que vol que la paguem nosaltres”, i un locus-amenus en el qual “un 23% del PIB català correspon al frau”. I aleshores, zas, es treu de la màniga el mot “confluència”. Explica aquest concepte a través de les locucions “cal canviar les regles del joc”, “transparència”, “consulta ciutadana”, “auditoria de càrrecs polítics”, “elecció directa dels caps de districte”, “nou codi ètic”, “drets”, “nou model turístic”, “nova política fiscal i ambiental”.

Ada Colau pren la paraula. No gaire, fins que una dona que tinc al costat brama: “No se sent!”. La torna a agafar. Explica que Guanyem no existeix. És a partir d’allò que no és. No és un partit, no és una candidatura. Si això és una reunió de tupperware, marxem, aquí no hi ha cap tupperware, sinó la necessitat de fabricar-lo. Explica que fabricar Guanyem suposa traslladar la confluència que s’ha produït al carrer, des de 2011, a les institucions. Qualifica l’actual situació com d’emergència: “Ens treuen tot el que hem guanyat en segles.”. Dibuixa les fases de Guanyem. “Som a la primera, des de la qual els saludo —hola—. Si el procés es valida, al setembre s’iniciarà la segona fase —anirem a per una candidatura—, fet que donarà peu a la tercera fase —sinopsi: “A veure com s’organitza això.”—. Finalitza explicant que es perceben mostres de por arran de Guanyem. Exemple: L’Ada havia d’incorporar-se, ja, com a tertuliana a Catalunya Ràdio, però els “ment pensants” locals l’han vetada. No volen que a Barcelona es produeixi aquella errada que va tenir Madrid en ampliar l’Il·lustre Col·legi de Tertulians a persones que es riuen de l’I·llustre Col·legi de Tertulians.

Arribats a aquest punt, s’inicia el sidral. És a dir, la parròquia pren la paraula. La primera intervenció vessa saviesa: “Abans d’anar-nos, que es quedin alguns joves, a veure si recollim les cadires”. Ho diu en el noble català “xava” de Barcelona –el que apareix, per cert, en les transcripcions de les assemblees barcelonines de 1714, en les quals es parlava de llibertat, cosa que no està apareixent com a tema en els fausts del Tricentenari–. Una altra, d’intervenció: “La confluència no és sols possible, sinó necessària. No ens podem convertir en còmplices de la davallada social”. Un jove va i s’embolica, volia dir coses importants però acaba dient una cosa encara més important: “La gent no vol estar amb els vells, perquè té por de la mort”. Una altra: “Hem vist aquesta plaça moltes vegades plena. I, després, res. No podem delegar. Hem de decidir”. Una altra: “A veure com ho fem perquè a la política apareguin opcions revocatòries”. Una altra: “Els obrers no estem units, i ells sí” –La primera vegada que Barcelona va escoltar aquesta frase fou el 1865, en el I Congrés Obrer: Deu ser, per tant, una locució científicament tan certa com la que va i diu “T’estimo”-. Una altra: “Fa una setmana que m’han reduït el sou un 70%”. Una altra: “Això que estem fent aquí, es diu sumar”. Una altra: “L’enemic de l’Ajuntament avui no és el Casal Tramuntana, és Can Vies”. Una mare: “Abans d’anar-me’n a casa amb la nena, us vull dir que hi crec.” Una altra: “Abans de fer la confluència, hem de fer un taller sobre confluència”, i “Hem de guanyar la gent que mira La Vanguardia, El Periódico i Tele5”. Una altra: “Només diré tres paraules”. Quan les diu, a un senyor del costat li entra la tos i no les escolto. Una altra: “Es podria fer una revista mensual de tot això?”. Una altra: “D’ací a poc temps s’aprovarà, per institucions no democràtiques, el Tractat de Lliure Comerç, que serà el final de la democràcia”.

Nota de l’Editor. Es produeixen dos moments de mixed emotions: el moment a) i el moment b). En el moment a) es formula que la confluència no serà un camí de roses. La cosa comença amb un senyor que s’identifica com a membre de les CUP (aplaudiments) que va i diu: “Sóc de la CUP i vull confluir” (aplaudiments, indeed), “Però serà difícil i complicat”. Explica aquí una metàfora d’aquesta complicació: “Jo no puc anar amb en Ricard Gomà, que cobra 75.000€”. Després afegeix “Confluirem segur, però costarà molt”. Un senyor pren la paraula a continuació: “No ens fiquem amb en Gomà. Si ens hi volem unir, fiquem-nos amb la dreta, o amb el capital financer”. El noi de la CUP torna a agafar la paraula. Respon i, alhora, dibuixa mecanismes de confluència: “No em ficava amb en Gomà. Em ficava amb el seu sou”. Moment b), impressionat. Una dona s’aixeca i va i diu: “Com ho farem, això?”. Desenvolupa el concepte “això”: “Si guanyem, l’Ajuntament de Barcelona serà il·legal. Estem preparats? Podem? Si no som realistes, ens dividirem”.

Finalitza l’acte. L’AVV, per cert, n’ha convocat un altre, per al dia 17 de setembre, en el qual els veïns emetran les seves propostes a Guanyem, si accedeix a aquesta segona fase. Mentrestant, es van recollint les cadires, la gent s’acosta a l’Ada Colau –que, per cert, yupi!, avui no ha dit “Ada Colau” en cap part del seu discurs–. Alguns es fan una foto amb ella. En aquest trànsit, somriuen amb la boca plena de dents. Les dents són la part més dura del nostre cos. Malgrat això, es trenquen. Som fràgils. Aquests somriures dibuixen que som fràgils. Només vivim un cop. I no per gaire temps. Només tenim una oportunitat, no només per ser feliços, sinó per, tan sols, ser.

Fins a la pròxima, a Sants.