Guanyar preguntant #GuanyemSants


>> Acta de la presentació a Sants

>> Vídeo complet de la presentació a Sants disponible aquí

Guanyem Sants: Si això fos una pel·lícula…

Crònica d’autor: Silvia González Laá, @silviagla
Dibuixos: el caco

No sóc periodista, ni politòloga, ni experta en la història dels moviments socials de Barcelona. Si ho fos, començaria aquesta crònica aprofundint en la història de Sants, fent una petita radiografia del seu teixit social. No ho intentaré, li mancaria rigor.

Com a guionista, tendeixo a ficcionar la realitat, a reduir-la a arguments universals, a veure herois i antiherois en totes les persones… i a fixar-me més en les petites històries que no pas en la Història. I Sants, ho noto, ho veig, és un barri ple del tipus d’històries que avui necessitem sentir, explicar, recordar i reviure: històries de lluites, de reivindicacions, de petites grans victòries de gent normal, de veïns i veïnes, que s’ajunten per desafiar el poder establert.

Com a exemple, valgui recordar la història més simbòlica i inspiradora que hem viscut en els últims mesos: un barri que s’uneix per paralitzar l’enderrocament d’un espai comú i que s’organitza per reconstruir-lo. Sí: Can Vies. En una pel·lícula de ficció, la cua de veïns passant-se pedres seria una escena de llàgrimes d’emoció i pell de gallina.

Gent que s’ajunta des de baix per plantar cara al poder que la trepitja. Aquest és, també, l’argument universal sobre el qual es construeix la proposta de Guanyem, que és hereva directa del relat sobre el qual es va construir la PAH, hereva també de tantes altres lluites que són, finalment, les mateixes lluites… Guanyem arriba a Sants amb un relat, Sants rep Guanyem amb un relat, i tots dos relats són el mateix perquè no hi ha un Sants i un Guanyem… som els mateixos explicant-nos la mateixa història.

I no és casual… Quan un relat comença a ressonar, a inspirar i a imposar-se és perquè, primer, parteix d’un fet real: ens estan trepitjant i, segon, és el relat que necessitem interioritzar, fer nostre, per trobar el valor necessari per fer el que s’ha de fer: ajuntar-nos i lluitar. Empoderar-nos també consisteix a fer-nos protagonistes de les nostres històries, a explicar-les nosaltres, a detectar l’èpica que ja hi ha en les nostres lluites quotidianes.

Dimarts 15 de juliol, a les set de la tarda, més de 400 veïns i veïnes de Sants es concentren en un lloc emblemàtic com són les Cotxeres per escoltar la proposta de Guanyem Barcelona, una proposta que, com no es cansa de repetir la seva portaveu més coneguda, és encara una gran pregunta oberta a qui vulgui participar per construir la resposta.

M’acosto a un dels organitzadors, l’històric Jordi Soler del Centre Social de Sants. Jordi és un home que porta escrits en la mirada més de 40 anys de lluita social. Amb un somriure em diu que no em pot explicar la història del barri en dos minuts, però que em donarà un titular, la frase del cartell de la popular Festa Alternativa: “Sants, barri viu i combatiu”. Em semblen adjectius importants, potents, i els escric en una llibreta.

També em diu que per la poca difusió que se n’ha fet (300 cartells i internet), la convocatòria és un èxit… i que encara falten els joves. Li pregunto com sap que vindran i em contesta amb sorna: són joves, sempre arriben tard. I té raó. Als cinc minuts de xerrada, la sala encara s’està omplint, i el personal es diversifica: si els veïns i veïnes de més edat han arribat una hora abans per agafar lloc, ara la sala és plena de gent de totes les edats, mides, sexes i estètiques que habiten el barri.

I mentre la gran activista Gala Pin intenta definir què vol dir “confluència”, que no és fàcil, i encara menys en un barri amb tanta memòria històrica com Sants, i apel·la a la necessària generositat que requereix un moment d’oportunitat com aquest, miro el públic i intueixo que la confluència és allò. I que potser dediquem massa temps a dir que Guanyem no vol ser un pacte de despatxos o una suma de sigles… perquè si algú ens pregunta què és la confluència l’únic que hem de fer és dir-li que miri al voltant seu.

Gala Pin fa un diagnòstic que la sala comparteix: ens estan prenent la ciutat. Una ciutat que, tal com recorda rememorant una frase d’un vell activista de Sants el 1975 “nosotros somos los que hemos hecho esta ciudad”. Mai un ajuntament no havia estat tan ric i amb una població tan empobrida, diu, però tot seguit recorda que som rics en les nostres relacions i les nostres pràctiques, i que Sants ha estat un model, un barri de referència per a totes les lluites veïnals de la ciutat.

image (7)

Ada Colau agafa la paraula. Explica què és Guanyem… o més aviat què no és encara. Som en la fase de validació: pensem que una majoria creu que ajuntar forces és necessari. Però ho estem preguntant. I si la resposta és que sí, llavors comença el repte: organitzar-nos, establir els mínims ètics i progràmatics entre tots i totes. Tot està per fer, però no ens podem permetre no fer-ho. Guanyem Bacelona no és un caprici ni un experiment: és una oportunitat i, sobretot, una necessitat.

El micro passa a l’Ivan Miró, un jove de Ciutat Invisible que fa el discurs més inspirat de l’acte: “Des que tinc memòria del barri, tot ho hem guanyat els veïns i les veïnes. Des que tenia 5 anys i tallava carrers a la Bordeta per aconseguir semàfors amb la meva mare i la meva escola”, recorda, i tot seguit fa un llistat de què vol dir, per ell, guanyar: “Guanyar és sinònim d’autoorganització, de lluita col·lectiva i de perseverància. Guanyar és crear noves formes de participació i aprendre d’experiències com Can Batlló. Guanyar és garantir les necessitats i els drets bàsics. Guanyar és crear vida social als barris, lliure, digna i emancipadora”.

La paraula passa als veïns. Ens esperàvem més preguntes sobre l’organització, més qüestionament i debat entorn de la paraula màgica: “confluència”, però la gent que intervé, en general, és gent il·lusionada que comparteix el diagnòstic que això s’ha d’intentar, que el moment ho demana.

I en cada intervenció constato que la gent està més preocupada pels què que no pas pels com: “Hem de tancar el CIE de Zona Franca”, “hem de protegir el patrimoni arquitectònic si volem conservar el teixit social”, “hem de defensar el model d’empreses cooperatives davant el model individualista i competitiu de l’emprenedor, que és el que ens volen vendre”, “hem d’aturar el model turístic”, “hem de posar-nos d’acord”…

Però en una cosa estem tots d’acord: els hem de fer fora… i aquest ja és un gran, enorme, acord per començar a treballar. En una pel·lícula de ficció seria el punt de partida, el plantejament… com quan a El Senyor dels Anells s’uneixen les diferents tribus (nans, elfs, homes, hòbbits, mags), tot i les seves diferències, per plantar cara
a Sauron.

És un començament ambiciós, que promet una història llarga i emocionant. Ara l’hem d’escriure plegats, i per fer-ho la gent de Sants és imprescindible: com a motor, com a inspiració, i també per marcar uns límits que ells coneixen molt bé després de tants anys de lluita. L’Ivan identifica aquests límits, que també són pors molt legítimes i profundes, i que tothom a la sala comparteix:

“Hem desobeït, hem pressionat, hem lluitat, ara els hem de fer fora. Però el veritable repte, la qüestió de fons, és què farem, si els fem fora, per no convertir-nos en ells.”

La sala esclata en aplaudiments.

Si això fos una pel·lícula de ficció i jo en fos la guionista, m’apuntaria la frase en un post-it i l’enganxaria a la paret, per tenir-la sempre present.

image (6)

>> Fotos de l’acte