Guanyem a la Zona Nord


Crónica de autor:  Jose Manuel López

El sol s’ha post i els veïns van arribant. Hi ha diversos grups davant l’entrada de la biblioteca. Cares conegudes, vells i nous lluitadors. El tema de conversa és l’esbroncada d’aquest matí a l’oficina de “serveis socials”. Ningú està d’acord amb els gestos violents, però tothom pensa que cadascú recull el que sembra.

Ja som a finals d’octubre i encara fa calor. Continua arribant gent. Rostres somrients de veïns que es troben i una convicció generalitzada: cal treure’s del damunt tants xoriços. Els companys han preparat un parell de taules: en una, el marxandatge de suport, en l’altra, una idea interessant. Es tracta que entre tots els veïns anem fent visibles, sobre un gran mapa dels tres barris, els punts problemàtics en què cal intervenir. Arriba l’Ada Colau amb el seu fill de la mà.

La sala està plena de gom a gom. Qui sàpiga comptar gent que hi posi números, però, siguin quins siguin, el resultat és un munt de veïns omplint la sala i tots carregant el seu vell sac de cabrejos i il·lusions, cosa que multiplica per infinit el nombre d’assistents. A la taula hi ha, d’esquerra a dreta, el Mariano de Cruïlla, la Teresa del CEIP Elisenda de Montcada, l’Ada Colau, el Cubi i l’Espe. Comença l’Espe presentant l’acte i explicant com funcionarà; el micròfon ressona però ella se’n surt molt bé.

El Cubi se centra en els perquès de ser aquí, en la necessitat de concretar la militància veïnal en una alternativa política popular i, sobretot, honesta. Com que el moviment es demostra caminant, proposa recuperar el centre cívic. Sí, recuperar, perquè una vegada va ser nostre gràcies al coratge dels veïns. Aprovació general.

El micròfon continua ressonant, però el Mariano li troba la distància i ens planteja la necessitat de recuperar els recursos públics perquè els professionals puguin portar a terme la seva feina. La Teresa ens fa tocar de peus a terra, ens demostra que, desgraciadament, tenim raó: cal moure’s! Nens que se’n van al llit amb un trist got de llet, pares que s’esforcen des de la desesperança… Sentint-la, tots pensem que per sort els mestres continuen estant aquí, amb nosaltres.

Per fi intervé l’Ada Colau. Tots volem comprovar que el personatge “mediàtic” és real, com nosaltres i les nostres penúries. I ho confirmem. El seu missatge, senzill i realista, deixa clar que no només és possible governar de manera transparent i controlable per a tothom, sinó que no hi ha cap altra alternativa, tret que ens deixem arrossegar a situacions de neoesclavisme que ja comencen a treure el cap.

Des de la fila zero, el Luis exposa la idea del mapa reivindicatiu. Des del públic, l’associació El Torrent mostra el seu suport. El Clemente, de l’associació de veïns, ens demana a tots, amb molta raó, que participem més en les convocatòries que es fan. Un altre veí planteja la necessitat de buscar la coincidència entre totes les organitzacions populars, des de la taula responen explicant com s’està abordant el tema. Finalment, el Cubi tanca l’acte convocant dilluns, allà mateix, a la biblioteca, a les set, a tothom que tingui ganes de posar-se a treballar.

Els companys de la biblio tancaran tard avui. Per cert, cal reconèixer i agrair el seu suport perquè l’acte es pogués celebrar allà.

Ja al carrer, un nen rosset enfilat a la seva mare mou la mà dient “Adéu, xerrada”. És el fill de l’Ada Colau. Efectivament, entre la gent que es dispersa, sura “alguna cosa” coneguda, enyorada i necessària: una brisa d’esperança i determinació.