Guanyar preguntant #GuanyemNouBarris


>> Acta de la presentació a Nou Barris (PDF)

>> Vídeo complet de la presentació a Nou Barris disponible aquí

Guanyarem: en som capaços

Crònica d’autor: Manu Simarro @Manusimarro
Dibuixos: Sergio Espín @3eses

El barri de la Prosperitat ha demostrat sobradament que guanyar és ser capaç, i la plaça Àngel Pestaña, que dimecres va acollir la presentació de Guanyem Barcelona a Nou Barris, n’és un bon exemple. El 1970 una constructora va estafar centenars de veïns vinguts d’Andalusia en busca d’una vida millor. La màfia va deixar les cases a mitges i se’n va anar amb els diners de tots. I on hi havia una promesa, una esperança de vida digna, van néixer barraques en pèssimes condicions i, amb les barraques, també una llarga lluita que arriba fins als nostres dies. La Prospe és un barri resilient, com cada racó de Nou Barris, barris que s’han enfrontat a l’adversitat prenen les regnes de la vida col·lectiva. “La nostra lluita és la teva lluita”, deien les pancartes fa 40 anys. I, així, els veïns van tallar la Meridiana, van segrestar autobusos i van empaperar de dalt a baix els carrers fins que van dignificar la vida d’aquests barraquistes —que gràcies a això van ser reallotjats a habitatges dignes—, i van posar sobre la taula la necessitat d’obrir una plaça i un casal de barri.

M’ho recorda Antonio Alcántara, membre de l’associació gestora de l’Ateneu Popular de Nou Barris, en un racó de les grades que uns anys més tard va projectar l’arquitecte Enric Miralles en aquesta plaça guanyada a l’especulació, igual que moltes altres a tot Barcelona: “Aquesta plaça és un lloc simbòlic per a les lluites del barri. Aquí els veïns van omplir amb cotxes abandonats els buits que havien deixat per a un transformador que volien fer, i van aconseguir aturar-ho. Aquí se celebra cada any el ProspeBeach, on els veïns autogestionen una platja tot l’estiu, i també els concerts i les festes majors”. La plaça, aquesta plaça que respira història, encara treu fum del sol que ha escalfat amb força tot el dia. Mentre l’equip de Guanyem situa la tarima i les cadires a l’ombra, i es tiren cables cap al casal per fer possible l’streaming i la megafonia, la canalla es remulla a les fonts i juga a pilota. Les terrasses dels bars són plenes i la gentada que arriba a la presentació es va col·locant de manera intel·ligent: les persones grans a les cadires, els joves —i no tan joves!— a les graderies. Fa goig veure l’escena.

Guanyem_9barris247

En Julito, que dirigirà l’acte amb una gràcia sense precedents, pren el micròfon i es disposa a començar. “Jo estic acostumat a presentar cabarets, així que ho farem tan bé com podrem”, diu amb una samarreta de la plataforma Nou Barris Cabrejada. “Estic cansat d’una manera de fer política que no em satisfà. No m’agrada ni com governen ni com fan  oposició”, comença. “Estic fart d’una forma de govern obsoleta, un frau, d’uns polítics que no defensen el bé comú ni els interessos de la majoria, que no protegeixen els dèbils i que ens fan creure que no hi ha alternatives més enllà d’un canvi de sigles i de cares”. “No em representen aquells que volen representar “la voluntat d’un poble, els de la majoria silenciosa, els del sentit comú, els que volen representar la classe treballadora i no treballen, i ni tan sols aquells que volen representar minories encara no prou ben representades”. Del  15-M als zapatistes, en Julito dispara per igual CiU i PSC. “Recordo aquella frase de l’EZLN: el poble mana, el govern obeeix. No pot ser que la regidora del PSC Carmen Andrés (la que va disputar amb Collboni ser candidata a l’alcaldia en les sonades primàries del nostre PASOK) ens digui que quan el govern parla, el pobre calla”. I quan fa falta, en Julito treu el seu àlter ego, l’Afable Martínez, amb un divertidíssim missatge a Trias: “Jo també sóc entusiasta de l’autogestió, però no tinc excavadores, perquè si no ara mateix anava cap a l’Hotel Vela i l’autogestionava, però ben autogestionat”. La parròquia esclata en una rialla unànime i és el torn d’Àngels Rabadà, veïna de Canyelles i professora d’una escola bressol.

La seva intervenció és una oda a la capacitat. Aquí s’ha lluitat cada pam de terra, no els han regalat res. És com si a l’ADN els veïns conservessin una memòria eterna d’aquell estafador que els va deixar sense pisos i haguessin dit: no ens tornareu a enganyar, ara ho farem nosaltres mateixos. I així és. L’Àngels comença recordant la seva trajectòria personal. Els èxits i els errors. “Recordo la lluita per asfaltar Verdum, per l’ambulatori de Roquetes, els segrestos d’autobusos perquè el transport públic arribés al barri, les ocupacions massives d’habitatge, la lluita per Can Quintana, per l’Ateneu Popular, contra el segon cinturó i la planta asfàltica”. L’Àngels recorre pas a pas les dècades de lluita en un barri que es reivindica com a exemple de constància, organització social i intercanvi entre allò nou i allò vell.

De la conquesta de la democràcia des de les associacions de veïns a les contradiccions, la ràbia i la decepció en veure-la segrestada pels partits. Però no han pogut segrestar-la del tot. L’Àngels remarca que “les organitzacions van mantenir encesa la flama de la democràcia real” i els dos exemples que relata encenen l’espurna als ulls de la gent. El primer, Can Masdeu: “Recordo la seva arribada al barri, l’arribada d’una proposta vivencial, ells no només proposaven, sinó que feien. I no en un espai gueto, sinó fent coses amb el barri”. El segon, el 15-M, “amb l’estafa de la crisi va arribar l’esperança de la indignació i la necessitat de passar a l’acció i l’organització. És el moment de deixar enrere la vella política i recuperar aquella en què cada veu és necessària”. La mestra, que llegeix amb una dicció que frega la perfecció, acaba amb un al·legat destinat a guanyar: “Canviar les regles del joc i aconseguir més benestar depèn de nosaltres. Cal guanyar amb noves maneres, a partir de les pràctiques, sense que ens faci por el debat i les contradiccions, veient qui opina diferent com una oportunitat. No defallim, plantem cara i guanyem Barcelona. Tenim el coneixement i la saviesa”. Vaja, que sembla ser que en som capaços. En Julito dóna pas al que és un dels moments més esperats de la presentació, mal que li pesi a ella. És el torn d’Ada Colau.

A un li dóna la sensació que, encara que ho repeteixi mil i una vegades, l’Ada no podrà desentendre’s de la imatge de referent, de líder, que han forjat d’ella els mitjans de comunicació, incapaços de pensar la política en uns altres paràmetres. Ella insisteix —a Nou Barris no va faltar la justificació— que només és una més, una de les més de 200 persones que a Guanyem treballen cada dia per portar a bon port la primera fase de la plataforma: la validació ciutadana mitjançant la recollida de 30.000 signatures i la recollida  d’opinions i participació en les trobades amb barris, entitats i taules sectorials. El seu discurs és d’una lògica aclaparadora. En paraules seves, la situació que dibuixa és ridícula, absurda. Un rere l’altre van caient els arguments del poder. Pim, pam. “La gent passa gana mentre ells llencen el menjar per mantenir els preus”, “Barcelona és una ciutat líder en desnonaments mentre hi ha milers de pisos buits”. En resum, “hi ha més recursos que mai i més mal repartits que mai”. L’Ada ho té clar i dosifica amb precisió la munició, sense deixar de disparar. A Nou Barris, frases contundents i sense embuts: “Ens han declarat la guerra. Sense bales, d’acord. Però qui té el poder cada vegada en vol més, a costa dels drets socials, a costa de portar-nos a una versió contemporània de l’esclavitud”. Malgrat això, no tot és gris. Com l’Àngels, l’Ada situa el punt d’inflexió en “l’esclat meravellós” del 15-M: “Ara sabem que no és una crisi, és una estafa. Que som el 99%, que som majoria, no ens quedarem de braços plegats”. El seu discurs està anant pel camí del míting quan, de cop, una senyora agafa el micròfon. El gest atura els aplaudiments. És una mare: “Joan i Manel, sóc la mama. Feu el favor de venir a l’escenari”. S’adreça ara al públic: Si us plau, si algú els ha vist, són dos germans bessons, van de lila i…”. Un xiuxiueig desencadena una rotació de cares que, com una onada, assenyalen el mateix punt.

La crida ha tingut un efecte immediat, tot ha quedat en un ensurt. Entre aplaudiments, i mentre la cara de la Montse passa de la preocupació a l’empipament previ a l’esbroncada, continua l’acte. “Doncs, tal com deia, ens hem despertat, hem impulsat l’economia social, la lluita contra els desnonaments, hem defensat els serveis públics de la privatització, i hem entès que l’única democràcia possible es dóna quan la gent lluita i conquereix els serveis”, continua l’Ada. Però, i aquí ve el quid de la qüestió, cal fer un pas més. Colau ens recorda que no n’hi ha prou amb resistir, que cal recuperar l’administració i trencar el bloqueig que es produeix. “No ens ho havíem plantejat mai, sabem que la democràcia de debò es fa a peu de carrer, però cal recuperar la democràcia segrestada”. “No ens podem permetre no fer-ho. Ens hi va la vida i la dels nostres fills”. Però com ho fem? Cal traduir la confluència que es dóna al carrer al terreny electoral a partir d’uns mínims ètics i uns mínims programàtics que assegurin la dignitat de les persones que habiten Barcelona. L’Ada conclou amb un desig que sembla compartit per tots els assistents: que no no tornin a escriure el final de la història, “organitzem-nos, no abaixem els braços i els farem fora”.

Abans de les intervencions del públic, diferenciat amb una fila zero plena de lluites veïnals, en Julito presenta l’Ernest Morales, membre de Guanyem Barcelona, que fa dues pinzellades del procés organitzatiu que encara queda per fer i conclou amb una frase que ens fa somriure: “Si molta gent petita fent coses petites ens organitzem, farem la Barcelona que volem”. A un li agrada saber-se petit quan està envoltat d’iguals. Quan entre tots els petits en semblem un de gran i ens sabem capaços –sí, capaços– de plantar cara. Però més que capaços eren els membres de la fila zero, que van despertar –suposem que per ser tots ells veïns del districte– els elogis i les floretes més divertides i atrevides. Destacarem dues intervencions. Xavi Artal, de l’Ateneu de Nou Barris, que va posar al centre de la seva intervenció la gestió ciutadana i ens va ensenyar que cal “recuperar la cultura com a dret social universal, irrenunciable, que entri a les nostres vides perquè ens ajuda a entendre la utopia”. I l’Amparo, de l’AV de Roquetes, que va explicar com s’ho fan per fer pujar l’autoestima dels veïns en un barri on predominen l’atur i la desnutrició. “Hem posat en marxa la Roquetes Fashion Week, tot i que som models que fem bastant més que els 90-60-90”, diu l’Amparo entre les riallades de la gent. “Estem cansats que ens donin almoina. Hem posat en marxa cursos de cuina per exercir el dret a l’alimentació. La nostra funció és ajudar els veïns i obligar els serveis socials que facin la feina que han de fer”. El dia es va escolant i la tarda d’un xafogós dimecres de juliol s’acaba. Encara hi ha temps per a algunes intervencions del públic, que mostren alguns dubtes i preocupacions que desperta el procés que ha posat en marxa Guanyem.

Algunes preguntes: Com s’organitza la segona fase? Què us diferencia de l’esquerra institucional? Els partits deixaran les seves coses i s’uniran a Guanyem Barcelona? Quin és el vostre programa sobre joventut? I una disputa final que està marcant els primers passos de Guanyem. En Carles, de la CUP, agafa el micro i exposa convençut: “La confluència no pot ser a qualsevol preu. Cal recordar qui és Iniciativa. Són copartícips del model Barcelona. Estaria bé que aquesta candidatura no servís perquè tots paguem solidàriament el deute que tenen amb els bancs”. En clara al·lusió a la intervenció d’en Carles, l’Ada respon: “Els prejudicis i els retrets ens porten a la fragmentació i a la impotència. Ara cal concretar les condicions per fer que el que no ens agrada no torni a passar mai més”. I no us penseu que la trobada va acabar així. No. En Julito ja ho havia anat advertint durant tot l’acte: “Ja ho veureu, ja, si som capaços, al final de l’acte”. Hi havia expectació. I ens van sorprendre. Dos rumbers i quatre companys amb diversitat funcional van fer que tothom es posés de peu i ens van fer ballar i somriure amb el seu hit Somos capaces. El missatge de la cançó va tancar l’acte de la millor manera: “Somos capaces, te queremos invitar, tenemos la puerta abierta de par en par”.