Guanyar preguntant #GuanyemSarrià


El barri i el districte

Crònica d’autor de Violeta Kovacsics @violetakg

“Més que una crisi, estem vivint una època de canvi”. L’autor d’aquesta frase, Joan Subirats, va prendre la paraula el 9 de setembre, a la plaça del Consell de la Vila de Sarrià. Va evocar, abans de res, alguns records de la seva vida al barri, des del seu pas per l’AMPA de l’escola Orlandai fins a la festa major.

La tarda va arrencar amb elements d’atrezzo improvisats al centre de la plaça. Els bancs estaven acabats de pintar i algunes rajoles s’havien acabat d’arreglar. Tot semblava indicar que molestàvem algú. O que algú va pensar que seríem una molèstia. Malgrat tot, els oportuns arranjaments d’aquell mateix dia no van ser un obstacle perquè se celebrés l’acte. Tampoc perquè els nens agafessin seient abans que ningú. Els núvols amenaçaven a convertir el cel blau en una borrosa taca gris, però van acabar fent gala d’una cortesia excel·lent: les gotes no van caure fins que el debat va arribar al seu punt i final.

“No m’agrada parlar del districte”, va repetir Rai Carreras, que va intervenir amb l’ànim encès i amb ganes de reivindicar el barri per damunt del districte. La trobada es va celebrar a Sarrià, però durant el vespre van aparèixer les preocupacions i singularitats de barris i zones diferents. Des de Vallvidrera fins al Putxet, en cada intervenció del públic els espais i la gent de Sarrià-Sant Gervasi apel·laven a les seves diferències des d’un ànim compartit: el de la reivindicació. Els temes eren tan diversos com comuns: el turisme com a xantatge, retornar els espais públics a la gent… “Que hi hagi mecanismes per a la presència de la gent, una cosa que tecnològicament és cada cop més possible”, va apuntar Subirats; “la plaça és de tots i de totes”, va dir Ada Colau. I una frase per sobre de qualsevol altra: “volem recuperar la ciutat”.

Sarrià va funcionar com a símptoma d’una Barcelona desigual i de la força dels barris. “L’esperança de vida és 4 anys més alta que a Ciutat Vella durant els anys de la crisi”, va comentar Carreras, “la renda per càpita ha baixat a Nou Barris i ha pujat a Sarrià”. El seu discurs va ser exemplar: per la seva voluntat de reivindicar l’esperit propi i indòmit del seu barri des de la crítica. Abans que caiguessin unes tímides gotes, el capvespre i la trobada es van tancar amb l’actuació del Pèsol Feréstec, que va posar la nota musical i lírica a la reivindicativa vetllada amb un poema musicat (llegit, recitat, conversat) de Blai Bonet. Amb la nit que ja queia sobre el públic, el moment musical va resumir bona part del vespre: la plaça va recobrar la vida, el barri va apel·lar a l’íntim esperit dels pobles, i la melodia es va barrejar amb la sonoritat dolça i juganera dels versos de Bonet.

Uns dies més tard de les manifestacions a la Barceloneta contra el turisme incívic, a l’altre extrem de la ciutat, al bell mig de Sarrià, s’escoltaven, en to crític, frases com aquesta: “el cap del districte diu que aquí no tenim turisme i que en volem”. Ni tan lluny ni tan a prop. Sarrià va funcionar com símptoma, el d’una Barcelona que pot ser rica gràcies a la trobada i a la diferència.

Fotos: David Samaranch