Guanyar preguntant #GuanyemLaMúsica


Música i compromís a Barcelona

Crònica d’autor: Homera Ros @h_roset

Són les set de la tarda i el Harlem Jazz Club està pràcticament ple. Des de l’escenari, en la penombra, en cantautor Quico Pi de la Serra deixa anar un contundent “Jo no vaig lluitar contra el franquisme per viure en aquesta merda”. No es tracta de cap concert. És un acte de Guanyem Barcelona, que culmina un intens mes de juliol de visites a barris emblemàtics de la ciutat en un espai de trobada amb el món de la música i la cultura. Al carrer plou.
Marcelo Expósito, coordinador de l’Eix de Cultura de Guanyem, centra el debat de bon principi: “La cultura no pot ser només en si mateixa, sinó que ha de pensar en els problemes del conjunt de la societat”. I per ser més gràfic evoca imatges com la de Josep Renau, director general de Belles Arts durant la Guerra Civil, salvant les obres del Prado, o el concert antifranquista de Raimon, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra al Palau de la Música l’any 68, en contraposició a l’actual espoli cultural i de drets. A Madrid i a Barcelona. “¿Tornarem a projectar una imatge de la cultura com a instrument d’emancipació?”, es pregunta. En Quico, a la seva manera, respon: “Si tot això no experimenta una catarsi deixarem una herència als nostres fills que fa cagar”. I recorda els exemples de Cuba o Veneçuela, que qüestionen la victòria del capitalisme que alguns encara pregonen. Ràbia i optimisme, de la mà.


A l’interrogant llançat a l’inici per l’Ada Colau, si val la pena traslladar la unió del carrer a les institucions, el també músic Joan Vinyals respon amb un rotund “sí”. Després de molts anys batallant per dignificar la seva professió, es declara convençut que ja és hora de “recuperar Barcelona” i posar fi a la “manipulació” que el poder exerceix sobre la cultura a cop de subvencions, igual que ho fa en altres àmbits de la vida de les persones. Però a més de manipulador, el poder és repressor, i l’artista Ingrid de la Torre ho sap molt bé. Ella i el seu company estan fent un documental –Sin permiso– sobre la repressió que pateixen els artistes al carrer i que han viscut en primera persona, ja que durant el rodatge han estat denunciats i multats. “Si no fem pinya estem sols i soles”, assegura després d’explicar el verkami que han impulsat per finançar el projecte.


Quan arriba el torn del públic, els músics de carrer acaparen el micròfon. Estan emprenyats, i amb raó. La Guàrdia Urbana els requisa i destrueix els instruments, i fa miques la seva forma de guanyar-se la vida. “Vivim en una dictadura”, diu l’Ingrid, que recorda com n’eren de diferents les coses fa 13 anys, quan va arribar en aquesta ciutat. “Ara, al carrer, som tan vulnerables que poden fer amb nosaltres el que volen”. L’Ada, al final, recull el guant: “Està clar que una de les primeres mesures que impulsarem serà la derogació de l’Ordenança de Civisme”. Però també recorda que no n’hi ha prou amb “guanyar l’Ajuntament” i que “hem de tenir sempre present que la nostra força és la gent”. L’organitzada i la simplement indignada.
Tot això va passar el dilluns 28 de juliol al Harlem Jazz Club de Barcelona. Malgrat la pluja, sota el títol Música i compromís a Barcelona, la convocatòria va aplegar prop de 150 persones en aquest racó mític de la ciutat. La companyia va ser grata i la cervesa, gratis.

Dibuixos: Sergio Espín @3eses

Fotos: David Samaranch @davidsamaranch i Cristina Mañas @cmanas

>> Vídeo complet de la presentació al Harlem Jazz Club disponible aquí