Guanyar preguntant #GuanyemGràcia


>>  Acta de la presentació a Gràcia

Guanyem la República de Gràcia

Crònica d’autor: Guillem Martínez @Guillemmartnez

GuanyemGracia_140903_strukelj_ 005-petit

 

Acte de Guanyem a la plaça de la Virreina, República Federal de Gràcia. Mentre comença o no comença, us explico aquesta plaça. És la germana divertida de la plaça del Diamant. Té 567 coloms, tres dels quals, compte!, són autèntics psicòpates. Està ubicada sobre l’antic palau d’estiu de la Virreina. Sota la plaça hi ha un passadís, perquè la virreina en pogués sortir cames ajudeu-me, i un refugi antiaeri. Durant la guerra, Gràcia va patir el primer bombardeig de Barcelona. No la van tornar a bombardejar. Però el cangueli va ser tan notori que els veïns van excavar refugis com posseïts a cada plaça. Si la guerra hagués durat un dia més, haurien arribat a la Xina. I n’haurien fugit.

Quan era un palau, aquesta plaça va arribar a ser el quarter general dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Aquella invasió, per cert, va posar fi a tres anys de reconquesta de l’urbanisme a Barcelona. L’ajuntament constitucional va tornar a practicar durant aquell trienni aquesta obsessió barcelonina que és la planificació urbanística. A dojo: va crear la plaça de Sant Jaume i la Boqueria. L’urbanisme al servei de tothom, en fi, és una regió cridanera de la llibertat. És, potser, un dels seus segells. Aquesta plaça, al seu torn, és una idea de Rovira i Trias, un bon paio, amic de Pi i Margall, fundador del cos de Bombers de Barcelona i artífex de l’Eixample de Gràcia, una estructura bufona de carrers i places. L’Ajuntament de Barcelona, quan va veure què havia fet a Gràcia, li va encarregar l’Eixample de Barcelona. La raó: aquests carrers estrets i densos auguraven una pilotada immobiliària. Però el Govern central va imposar Cerdà. Senzillament, per molestar. Era el projecte més odiat per l’Ajuntament, el que menys sòl edificable preveia. Això, Cerdà va salvar Barcelona. I va determinar aquest paisatge bell i que torna bojos els taxistes, anomenat Gràcia. Del palau de la Virreina, per cert, només en queden unes pedres picades, insertes a l’església de Sant Joan, que presideix la plaça, una de les moltes esglésies que es van cremar el 1909, en el primer gran alçament barceloní del segle XX. Al segle XIX, a Gràcia la disciplina li va sortir brodada, amb uns quants motins relacionats amb els sortejos de quintos i/o amb la cosa federal. El federalisme –formulat per Proudhon i Pi i Margall gairebé a la vegada–, aquest republicanisme que assumia sobirania absoluta en petits estats i que intentava desarticular la possibilitat d’un Estat poderós que ens toqués la cara, va ser la pera a Gràcia. El meu motí favorit és aquell en què, mentre que l’artilleria de l’exercit bombardejava Gràcia, una vella de Gràcia, que havia lligat una corda al batall de la campana de la plaça de la
Vila, va estar tocant la campana non-stop des del seu pis per cridar a la rebel·lió. Durant tres dies. Quan tothom pensava que la vella estava a punt de morir, es va morir la campana. Aquesta campana trencada, la Campana de Gràcia, va ser un dels grans símbols republicans de la Península. Durant la dictadura de Primo la van voler fondre per fer una de les escultures de Gargallo a l’Estadi de Montjuïc. Els veïns no ho van permetre.

Per altra banda, per aquesta plaça passa cada dia un senyor venent mocadors de paper. “Estem fent promoció d’aquests mocadors al barri”, diu per fer passar un paquet. És, per tant, pobre, però no pobre d’esperit. També hi passa un altre que demana per menjar. Un músic hi passa cada dia i canta cançons apocades. Sobre les 17 h hi passen dues amigues amb paràlisi cerebral. Són bellíssimes, van agafades pel braç. Caminen a la seva pròpia velocitat, com quan la Simonetta Vespucci va entrar a Florència. I, a les 20.30 h, travessa la plaça en diagonal el meu barber. Un dia me’l vaig trobar, li vaig preguntar per la vida i em va dir que guanyava 200 euros. De nit, els adolescents vénen a menjar-se la boca als bancs que hi ha a la plaça. Ho fan en silenci mentre, suposo, parlen del futur. Només vociferen, fins a altes hores de la nit, els que no han triomfat.

Gràcies a aquesta plaça sabem que vivim sobre palaus i refugis, que ens han llançat bombes, que hem tocat campanes, que hem lluitat per una ciutat durant segles, que a vegades hem guanyat, i la majoria de vegades hem perdut, que som bells i fràgils, que de seguida que ens distraiem ens mengem les boques. I que, en fi, no valem més de 200 euros.

Tot això –un barri, un teixit, un paisatge urbà i humà– es perdrà en breu com llàgrimes en la pluja. El projecte d’ampliar el passeig de Gràcia, la gran avinguda de la nostra República, acabarà amb nosaltres. És a dir, també amb les coses que recordem, que ningú tornarà a recordar per nosaltres. No podem viure al passeig de Gràcia. I decidim no viure-hi. Però el passeig de Gràcia, els seus lloguers, les seves franquícies, els seus turistes amb bosses de Chanel, els seus apartaments per dies, vénen cap a nosaltres.

Comença l’acte. Parlen en Pep Martí i en Gerardo Pisarello –tots dos ciutadans de la República de Gràcia–, i l’Ada Colau, de Barcelona, país germà. Després, pren la paraula el públic. No s’hi fan grans declaracions, sinó més aviat exercicis sorprenentment rigorosos sobre què és una confluència –“som diferents, no hem de ser iguals, però sí majoritaris”–. Aquests actes estan creixent. Ja no s’hi espeternega ni s’hi fan descripcions de la crisi, ni s’hi parla per constatar que no estem sols. S’hi parla del poder, de la majoria social, de com el 15-M van percebre que eren majoritaris, de com ocupar les institucions, de com no tornar-nos bojos a les institucions ni ser com elles, de com controlar-les i, alhora, buidar-les de centre. Del dret a decidir, de la capacitat de decidir-ho tot, de la responsabilitat internacional d’una Barcelona amb un ajuntament ocupat per la seva societat. De com enfrontar-se a les companyies energètiques i de serveis, de com recuperar la Rambla o la Boqueria per a les seves funcions previstes, que eren ajudar-nos a viure.

Finalitza l’acte. Moltes persones s’hi queden i parlen entre elles, cosa que pot indicar que l’acte no s’ha acabat. O que ha començat molt abans. Potser l’acte és la plaça. Una plaça no comença ni acaba. Hummm, potser he fet bé amb allò d’embolicar-me amb la plaça.

Dibuixos: Pedro Strukelj

Fotos: Francesc Messeguer @Francesc_Msgr

>>  Video de la presentació a Gràcia