Guanyar l’electricitat a Barcelona


Article de David Llistar a Catalunya Plural (eldiario.es)

On millor que a la ciutat de Barcelona per guanyar demostrativament l’electricitat a les ciutats segrestades per oligopolis corporatius que imposen models absurds i inviables a futur?

L’Aliança Contra la Pobresa Energètica ocupa una oficina d’Endesa / ROBERT BONET

El sistema elèctric de Barcelona reposa bàsicament en mans d’un monopoli lucratiu transnacional, Endesa (antiga Fecsa), que al 2013 va presentar beneficis nets per valor de 1.879 milions d’euros. Els veïns a qui se’ls talla la llum per no poder pagar-la (pobresa energètica) en barris com el de Ciutat Meridiana són salvats per un molt recent fons públic de l’Ajuntament de Barcelona dotat amb 500.000€ i no pas per Endesa, que avisa a l’Ajuntament cada cop que algú no paga el seu micro-deute amb la companyia. No hauria de ser l’empresa qui hagués d’assumir els impagaments com a passius del negoci? Es desconeix el nombre de talls a la ciutat per no existir encara normativa.

D’altra banda Endesa (per a qui treballen notables eixerits com ara l’ex-president Aznar per entre 300 i 400 mil euros anuals, o els vicepresidents Solbes i Salgado, entre altres membres de la casta) i la resta de companyies de l’anomenat Oligopoli, han convingut amb el PP (i l’abstenció de CiU) el desballestament de les energies renovables per a salvar els seus interessos fòssils, nuclears i megahidroelèctrics. Ho han fet principalment per mitjà de la retirada de les primes a les renovables –i en canvi no a les energies brutes com el gas– i per mitjà de la imminent imposició de peatges per a instal·lar-se a casa o a la feina micro-centrals de generació elèctrica (per exemple, panells solars a les cobertes dels terrats i balcons).

Endesa i el PP imposen a Barcelona l’electricitat bruta procedent principalment de les centrals nuclears de Tarragona, i les centrals de cicle combinat (gas) de rodalies. Subministrament elèctric centralitzat per poder controlar el negoci captiu del subministrament als barcelonins i resta d’habitants del país, just en temps en que podria impulsar-se la instal·lació distribuïda massiva de panells en les cobertes dels terrats de pisos, cases, escoles i indústries, evitant electrons bruts i paràsits empresarials. Amb una transició d’aquest tipus –a Catalunya l’anomenem “relocalització energètica”– l’autonomia i estalvi de les famílies, comerços, hospitals, fàbriques augmentaria, i podrien néixer (com ja està succeint a Alemanya), iniciatives comunitàries i/o petites de generació, estalvi i consum d’energia, fins i tot de distribució. Això sí que seria ser una ciutat “smart”. A més, la ciutat s’adaptaria significativament als límits planetaris que ens imposen climàticament un canvi de model energètic, i els barcelonin/es tallaríem amb una part de l’acaparament energètic que la ciutat provoca sobre les poblacions situades en les mines d’hidrocarburs i urani, com ara elDelta del Níger, amb Algèria, Qatar i Egipte, principal origen del gas que consumeixen les llars a Barcelona.

Però el punt neuràlgic són les xarxes de distribució, que permetrien redistribuir els excedents entre qui els requereixi consumir en cada moment. La llei de liberalització del sector elèctric obliga a segregar entre empreses diferents la generació de la distribució i el consum, de forma que l’Ajuntament quan generés electricitat en les seves propietats municipals per autoabastir-se per exemple, hauria de crear una empresa municipal de generació (ja la té,Tersa es diu), una de distribució i una altra de comercialització (aquestes dues no). El quid de la qüestió rau en que la mateixa llei estatal que regula el sistema elèctric defineix la xarxa com un monopoli natural físic. Per disposar de la teva xarxa estàs obligat a posar-te d’acord amb els que dominen enguany la xarxa. Qui gestiona a Barcelona la xarxa de distribució és també Endesa. Hi actua com a propietària de facto i no ho és. I si l’Ajuntament volgués municipalitzar i relocalitzar l’energia, per les raons favorables a la ciutadania que ja hem dit, el monopoli empresarial molt possiblement es resistiria a cedir la xarxa apel·lant al monopoli natural, i obriria amb tota la seva potència un litigi i una campanya de por basada en la falta de capacitat tècnica del consistori. Ho faria estratègicament, per a aturar un possible efecte dominó en dies en que això és viable. Tot pel negoci.

Però on millor a que la ciutat de Barcelona per guanyar demostrativament l’electricitat a les ciutats segrestades per oligopolis corporatius que imposen models absurds i inviables a futur?  A Barcelona hi ha moviments socials com l’Aliança contra la Pobresa Energètica, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la FAVB, la Xarxa per la Sobirania Energètica, etc… que ho demanen i hi treballen. Hi ha també partits sensibles al tema, i hi ha prou múscul tant per aguantar el pols d’un monstre corporatiu, com indignació i somnis per a fer de far internacional, tal i com ho fan algunes ciutats alemanyes com Hamburg o Berlín. Tot està a les nostres mans.