Una llei contra la ciutadania


Por Lluís Rabell

Editorial del número de diciembre de Carrer

La Llei de Seguretat Ciutadana que acaba d’aprovar el PP – fent valer la seva majoria absoluta al Congrés dels Diputats – ha rebut molts i merescuts qualificatius. El de “llei mordassa” és sens dubte el més gràfic i exacte. Per això mateix podem parlar, sense cap mena de concessió a la retòrica, d’un autèntic atemptat contra la ciutadania.

El dret a prendre la paraula no és només un dels seus atributs; és la seva mateixa raó de ser, allò que la diferencia dels serfs i dels subjectes. Bandejant qualsevol protecció jurídica, les noves disposicions instauren l’arbitrarietat policial a través d’una panòplia de gravíssimes sancions econòmiques destinada a intimidar i dissuadir la protesta popular. Fer obstacle a un desnonament, per molt que sigui de manera pacífica, pot suposar fins a 30.000 euros de multa. Manifestar-se sense haver-ho comunicat, també. Fer-ho davant del Parlament pot enfilar-se fins a xifres astronòmiques, impossibles d’assumir per part de qualsevol entitat social.

Aprofitant l’avinentesa, la Llei instaura igualment la “devolució en calent”, sense cap mena d’empara, de les persones immigrants que provin d’entrar irregularment a Espanya. Com més insuportables esdevenen la corrupció i la inoperància d’unes institucions segrestades per les elits financeres i les grans corporacions, més marcada es torna també la deriva autoritària del govern de Rajoy. Vet aquí una llei odiosa, antidemocràtica, il·legítima.

I vet aquí que, davant d’aquesta escomesa – potser per la proximitat de les dates nadalenques -, la Generalitat adopta la nostrada figura del caganer. Per si alguna família a punt de ser desnonada o algun activista abrandat abrigava esperances sobre una possible actitud de desobediència, de connivència amb el veïnatge per part del Govern, el conseller Espadaler s’ha afanyat a dir que, tot hi discrepar-hi, la policia catalana aplicaria disciplinadament la nova legislació. S’admeten apostes sobre les conviccions independentistes, reals o circumstancials, d’aquest executiu. Però, tant si somnia dur-nos a Ítaca o més aviat a una mena d’Andorra amb vistes al mar, sembla que compta fer-ho a garrotades, brandint les lleis lliberticides de Rajoy.

Si els deixem fer, és clar. Hannah Arendt deia que, davant d’un ordre opressor, no tenim el dret d’obeir. El carrer pertany a la ciutadania. Ells tenen fitxers. Nosaltres, memòria democràtica i anhel de justícia.