La mort del comerç tradicional


Por Josep María Montaner

Publicado en El País el 11/12/14

Aquest 31 de desembre caduca una part dels lloguers de locals comercials com a resultat del decret Boyer del 1985, que va deixar de protegir l’arrendatari, i de la Llei d’Arrendaments Urbans, la LAU, del 1994, que va concedir una pròrroga de vint anys. Aquesta liberalització del mercat, que afecta unes 200.000 botigues en ciutats espanyoles, es comença a notar en localitats catalanes. Es calcula que al centre de Barcelona estan desapareixent una cinquantena d’antics negocis emblemàtics. Mentre el preu s’ha multiplicat aproximadament per deu en relació amb els lloguers anteriors, els grups internacionals d’inversors s’han posicionat durant aquests últims anys, han expulsat el comerç tradicional i s’han aprofitat d’unes qualitats urbanes que han estat la ciutadania i els comerciants qui les han mantingut vives i les han enriquit.

Els tancaments ja són notoris, com l’inquietant cas de tantes llibreries durant aquests últims mesos: Canuda, Catalonia, Ona, Áncora y Delfín, Roquer o Documenta. És d’esperar que no s’aconsegueixi eliminar la cultura crítica i que sorgeixi una nova generació de llibreters i llibreteres. Altres botigues s’han hagut de traslladar, com Casa Piera de Belles Arts; o encongir dràsticament, com la degana El Palacio del Juguete, que de pagar 1.000 euros havia de passar a pagar-ne 35.000 al mes. Desapareixen botigues de queviures com Forcada i Quílez; comerços com la joia modernista de la Filatelia Monge; el Musical Emporium, a la Rambla; la sastreria Deulofeu, a la plaça Sant Jaume; la xocolateria Fargas; la pastisseria Nova Montserratina; o la mítica de teles El Indio, que ja només quedarà en el record i a les novel·les de Carlos Ruiz Zafón.

N’hi ha que aconseguit negociar, com La Colmena, l’amo de la qual ha aconseguit un arranjament per sota del preu de mercat: de pagar 1.000 euros ha passat a pagar-ne 7.500. I és que els locals que estan ben situats al centre històric de Barcelona paguen lloguers d’entre 10.000 i 20.000 euros al mes. Els preus al passeig de Gràcia ronden els 100.000 euros, una quantitat desorbitada que només poden pagar les botigues que venen a preus molt alts, les franquícies que volen situar-se com a publicitat encara que no obtinguin beneficis, o els que es dediquen a blanquejar diners en uns comerços on no es veuen clients.

Aquesta eutanàsia de l’ecologia dels carrers té efectes negatius sobre la qualitat de vida dels barris: disminueix la varietat i es perden irreversiblement valors històrics. Comporta, a més, efectes secundaris perversos. En ser substituïdes per badulaquesoutlets, botigues de souvenirs o negocis nous, aquestes plantes baixes ja no necessiten disseny: es munten amb quatre euros; o segueixen el protocol homogeneïtzador de les franquícies i cadenes multinacionals; o estan projectades per grans empreses d’arquitectura corporativa. Amb això ha desaparegut aquell interiorisme experimental i innovador que va ser característic de la Barcelona postmoderna. I el paisatge que queda és, generalment, vulgar i, sempre, homogeneïtzador.

Vam ser fa temps la ciutat dels cafès, gairebé tots desapareguts; vam ser una ciutat emblemàtica pel seu interiorisme fa un parell de dècades, del qual avui poden viure molt pocs estudis d’arquitectura i disseny; i hem tingut comerços tradicionals preciosos, bastants dels quals el 2015 hauran estat substituïts per negocis de la globalització.

Davant d’això, el desinterès, la falta de previsió i la inutilitat de l’actual Ajuntament de Barcelona és escandalosa. La protecció a última hora de 400 establiments, suspenent les llicències d’activitat i obres, servirà per a poca cosa. Les intencions de l’Ajuntament van en el sentit contrari: la liberalització d’horaris penalitza el comerç tradicional i els seus treballadors; i les obres que s’han fet, al passeig de Gràcia i a la Diagonal, han estat planificades perquè propietaris i inversors s’apropiïn de la renda que monopolitza els beneficis generats per la construcció col·lectiva de la ciutat.

És clar que l’actual Ajuntament no té cap intenció d’afrontar els problemes que afecten la ciutadania. No obstant això, cada dia que passa és més urgent definir un model de comerç per a la ciutat; establir una política de protecció del patrimoni històric i dels interessos col·lectius; promoure amb els plans d’usos la diversitat, la proximitat i la qualitat estètica del comerç; intensificar inspeccions per visibilitzar la circulació mafiosa de diner negre, i fiscalitzar sobre les plusvàlues perquè no continuïn enriquint els mateixos, sinó que reverteixin en la millora de la ciutat.

Estem retrocedint en qualitat i diversitat d’allò quotidià, dilapidant la nostra memòria i potenciant una imatge urbana vulgar i anodina. Després de l’esforç fet durant els anys de democràcia per millorar el paisatge urbà, aquest Ajuntament, que és incapaç de valorar el patrimoni, ha degollat i ha esquarterat la gallina dels ous d’or, i l’ha venut a l’outlet de la cantonada.