Interès públic o privat?


Por Albert Recio

Publicado en el blog de la FAVB el 22/09/14

La confessió de l’expresident Pujol el passat 25 de juliol reconeixent que la seva família mantenia comptes bancaris a l’estranger pot haver impactat bona part dels seus seguidors, però de cap manera no resulta sorprenent per a qui hagi seguit amb deteniment la política catalana. Més aviat, sembla que el que es pretenia amb aquella declaració era provocar un efecte “catàrtic” quan ja no es podia parar la notícia, una mena de “sacrifici” personal per crear un tallafoc a les investigacions. La presumpta herència era una forma de justificar uns diners d’origen sospitós. Les maniobres posteriors de la família intenten anul·lar per raons formals les proves inculpatòries i la pròpia actitud de Pujol, imposant les seves condicions al Parlament, reforcen la sensació que més que trobar-nos davant d’algú veritablement penedit del mal social, estem davant d’un nou intent de buscar una exculpació a baix cost.

Però no podem oblidar que els “afers” econòmics han abundat durant el mandat de CiU i han afectat especialment persones de l’entorn més proper al President i a les àrees gestionades pel seu soci polític, Unió Democràtica de Catalunya. En aquest últim cas es tracta de casos que han acabat en condemnes formals (cas Turisme, cas Pallerols, cas informes externs a Treball), si bé en bastants casos la influència política de CiU els ha permès obtenir indults complerts o parcials que han reduït o evitat completament la pena de presó. Està també pendent la resolució del cas Millet, on Convergència Democràtica està imputada per finançament il·legal. Sense oblidar altres processos “menors”, com el cas Adigsa (pendent de judici) o la condemna als responsables de Ferrocarrils de la Generalitat per autoregalar-se pensions milionàries. O les irregularitats descobertes a la Sanitat. Massa “afers” per a una gestió política que sempre s’ha autoqualificat “d’exemplar”.

Les amistats perilloses de Pujol

Els primers anys del mandat de Pujol van estar marcats per l’afer Banca Catalana. Quan va fer fallida el banc, els fiscals Jiménez Villarejo i José Maria Mena van obrir una investigació considerant que hi havia indicis clars que s’havien retirat diners del banc de manera sospitosa. Pujol va aconseguir mobilitzar les seves bases presentant el procés com un atac a Catalunya (els seus partidaris fins i tot van “ocupar” el Parlament), i el govern de Felipe González va donar ordre al Fiscal General d’aturar el procés.

Però no acaben aquí els problemes al nucli més fidel a Pujol. Començant per denúncies de tripijocs del conseller Alavedra i del coordinador general Lluís Prenafeta (ambdós acabarien posteriorment imputats i detinguts en l’operació Pretòria, on se’ls acusava de tràfic de favors immobiliaris associats a coneguts polítics socialistes); del conseller d’Obres Públiques Josep Maria Cullell (dimitit després de descobrir-se les pressions fetes per afavorir el seu cunyat en un projecte urbanístic); del conseller de Sanitat, Jaume Roma (íntim dels joves Pujol, dimitit després de la denúncia d’un constructor que havia rebut “ajudes” en l’edificació del seu xalet). O l’afer Loteries (que afavoria el grup Perelada, hereva del primer alcalde franquista de Barcelona).

Les sospites també arribaren a la pròpia família, com és el cas del sorprenent creixement de l’empresa de jardineria de Marta Ferrusola, o dels negocis d’intermediació de l’hereu Jordi Pujol Ferrusola. Com és també el cas de la venda de la seva consultora Europraxis al grup electrònic Indra, que amb poc temps va triplicar els seus contractes amb la Generalitat. O els diversos afers on apareixen implicades les empreses de la família Sumarroca (Teyco, Emte) membre del nucli íntim. O la condemna exemplar per corrupció al seu advocat Piqué Vidal, qui durant uns quants anys apareixia en qualsevol afer fosc de la ciutat. Massa amistats perilloses, massa flirtejos amb la corrupció.

El nucli familiar

Ara els processos han pujat de to i els tribunals tenen processos oberts a membres del nucli familiar. Jordi Pujol Ferrusola és investigat per cobrar comissions de gestions dubtoses (un procés que també afecta empreses importants com Emte, Copisa o Isolux). Oriol Pujol Ferrusola, el candidat a hereu polític, està imputat per cobrar comissions en la concessió de ITV. I ara s’afegeix el descobriment dels comptes andorrans. Uns afers que afecten també altres persones de l’entorn proper, com els germans del conseller d’Indústria Felip Puig. I que poden arribar a afectar el mateix president Artur Mas si es confirma el paper jugat pel seu pare en la gestió dels interessos de la família Pujol.

Govern del PP: d’amic a enemic

Es pot pensar que hi ha una coincidència entre aquests processos i la nova aposta independentista de CiU. Sovint el detonat de molts processos prové de “fuites imprevistes” (com la protagonitzada per l’examant de Jordi Pujol Ferrusola). Però tampoc no és impensable que ara el govern del Partit Popular tingui un interès especial en reforçar la investigació i en utilitzar la qüestió políticament. El mateix govern que abans, quan CiU era un aliat fidel -tant de populars com de socialistes-, era objecte de favors en forma d’obstrucció de processos judicials o d’indults. És la lògica de les polítiques mafioses de protecció als amics i atac sense escrúpols als enemics. Sembla que la família Pujol havia oblidat una realitat que molts altres han experimentat anteriorment (com Noriega o Sadam Hussein). Més aviat sembla que el clan familiar entenia que el seu sacrifici per Catalunya bé mereixia alguna recompensa material. Massa sovint els messies autoproclamats tenen dues cares.

No és només la corrupció

Podem entendre tot l’afer des de dues perspectives. La més senzilla, la que interessa més al govern i a les elits locals, és considerar que es tracta d’un cas més de conducta desviada individual. La família Pujol, en el cas que es constatés el delicte, hauria estat víctima del seu propi encegament. Seria un cas més de desviament moral i, un cop “purgat” (el procés ja ha començat: retirada del títol de Molt Honorable, dimissió d’Oriol Pujol…), es pot tornar sense embuts a mantenir el mateix model de gestió.

Hi ha una segona manera d’enfocar la qüestió, segurament més correcta i fructífera. I és la d’entendre aquest nou episodi de corrupció com una manifestació més del model de gestió neoliberal adoptat al nostre país, i arreu, durant els darrers anys, i que a molts països ha acabat generant “afers”. Un model que per una banda posa el lucre personal com a objectiu central i com a mecanisme gairebé únic de funcionament de l’economia, i que afavoreix que finalment s’acabi perdent el cap. I un model de gestió públic-privat que obre massa espais a la corrupció, massa zones d’ombra i on sovint l’interès col·lectiu queda totalment relegat.

Si ho mirem des d’aquesta perspectiva, la gestió de CiU és encara més qüestionable que la mera corrupció. Les situacions d’ombra abunden: és el cas de la gestió de la Sanitat, on es van dedicar importants recursos públics al salvament de fallits interessos privats, com l’Hospital General de Catalunya o l’Aliança. Curiosament, aquestes empreses han acabat en mans del grup privat IDC, controlat pel grup financer britànic CVC, que és el principal beneficiari del desviament de tractaments que fan els hospitals públics catalans.

És el cas de la gestió de l’aigua, quasi totalment privatitzada en mans d’Agbar (filial de la francesa Suez Enviroment) i Acciona. O el del joc (afer Loteries, permís d’instal·lació d’un gran casino a Barcelona, rebaixa d’impostos amb l’excusa del Barcelona World). O el model de gestió educativa, afavoridor dels grups escolars privats.

CDC no ha amagat mai que el seu model és afavorir els interessos dels grans grups privats, i és aquest model de gestió el que obre moltes vies a la corrupció econòmica. Per desgràcia, sovint la pretesa esquerra socialista ha defensat les mateixes idees i ha donat suport a operacions tan fosques com les de la creació de l’empresa metropolitana de l’aigua, els descomptes fiscals als casinos o el model sanitari català. Potser no és casualitat que alguns dels greus afers en procés judicial, com l’esmentat afer Pretoria o l’afer Innova (que afecta l’Ajuntament de Reus i importants responsables de la Sanitat catalana), afecti les dues famílies d’això que en diem la “sociovergència”.

Hem de demanar responsabilitats. I processos judicials exemplars que aclareixin els fets i serveixin per elaborar nous procediments de gestió pública. Però sobretot hem d’exigir una altra forma de fer gestió pública, transparent, participativa, dominada per l’interès públic. L’afer Pujol és en aquest sentit una mostra, tràgica, d’on ens ha portat un model de gestió que confon allò públic amb els interessos crematístics d’una minoria d’autoelegits.