Ara sí que toca


Por Marc Andreu @MandreuBcn

Publicado en el blog de la FAVB el 22/09/11

La Favb impulsa una querella col·lectiva contra el “clan Pujol” després que l’expresident de la Generalitat s’autoinculpés de frau fiscal des de 1980. La sospita de corrupció pel 3%, que inclou el cas Palau denunciat pel moviment veïnal, acumula diversos indicis delictius en obra pública a Barcelona

El 14 de desembre de 1994, Jordi Pujol es va trobar per primera i única vegada en una reunió de treball amb els màxims representants del moviment veïnal de Catalunya. Va convocar al Palau de la Generalitat mitja dotzena de dirigents de la FAVB i la Confavc per tal de tractar l’anomenada guerra de l’aigua que, des de 1991, mantenien desenes de milers de persones -fins a 80.000 famílies de Barcelona i l’àrea metropolitana, que mantindrien el pols durant 10 anys- en contra dels impostos abusius del rebut de l’aigua. Segons recorda un assistent a la reunió, el president de la Generalitat no coneixia bé ni els motius ni els mecanismes de la protesta -que consistia a ingressar els diners només pel consum d’aigua en un compte corrent de la campanya veïnal a l’espera de la resolució del conflicte- però Pujol es va permetre alliçonar el moviment veïnal sobre el “caràcter antidemocràtic” del que ell titllava de “moviment anti-impostos”.

Vet aquí una mostra de l’immens cinisme amb què el líder de CiU va governar Catalunya durant 23 anys mentre -segons va admetre el passat 25 de juliol en un insòlit comunicat autoinculpatori, poc clar i alhora defensiu, que recorda el de Fèlix Millet en el cas Palau- no trobava “el moment adequat” per regularitzar davant d’Hisenda els milions d’euros que ell, la seva família i alguns col·laboradors feien créixer en paradisos fiscals com Andorra. Pujol es confessa culpable del delicte de frau fiscal des del mateix any en què va ser escollit president de Catalunya, el 1980, i el circumscriu sense cap credibilitat a una herència que va deixar el seu pare Florenci, cofundador de Banca Catalana com ell i, curiosament, ja denunciat el 1959 per evadir diners a Suïssa.

Durant el mes d’agost -i en coherència amb el paper ja exercit d’acusació popular contra la corrupció en el cas Palau que jutja Millet i manté embargada la seu de CDC-, la Favb i la Confavc, conjuntament amb l’Observatori DESC, van mantenir contactes amb advocats de confiança i van prendre la determinació de querellar-se contra Pujol. En paral·lel, l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo -vell amic i col·laborador de la Favb i protagonista, juntament amb el també fiscal José María Mena, de la fallida querella de 1984 contra Pujol i la resta de directius de Banca Catalana- també treballava intensament en una demanda similar.

Després que el moviment veïnal fes pública la seva intenció a finals d’agost (vegeu el comunicat en aquesta mateixa pàgina), el 2 de setembre el partit de Villarejo, Podemos, i la plataforma ciutadana Guanyem Barcelona que encapçala l’exportaveu de la PAH i encara vocal de la Favb Ada Colau van presentar a l’Audiència Nacional una querella contra el que denominen “clan Pujol”. En concret, es denuncia Pujol i la seva dona Marta Ferrusola, els seus set fills Jordi, Marta, Josep, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer, i empresaris propers a un entramat familiar (Sumarroca, Puig…) que implica una cinquantena d’empreses, per presumptes delictes contra la hisenda pública, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, suborn de funcionaris, malversació de fons públics, prevaricació i altres.
Redactada pels advocats de Podemos i Guanyem Barcelona -i, entre ells, Jaume Asens, un dels lletrats que representa la Favb en el cas Palau- amb ajuda de Villarejo i de l’extreballador de la filial suïssa del banc HSBC Hervé Falciani, la querella es va fer pública a Barcelona en un concorregut acte al Pati Llimona. Allí, a banda de Podemos, Guanyem i el moviment veïnal, es va anunciar que se sumaven a la iniciativa forces d’esquerra com ICV, EUiA, Procés Constituent i el Partit X, els sindicats CCOO i IAC i Ecologistes en Acció. Al moment de tancar aquesta edició, la querella estava pendent de ser admesa a tràmit i adjudicada a algun magistrat de l’Audiència Nacional.

La confessió de Pujol, provocada per un degoteig de revelacions periodístiques i maniobres polítiques des de les clavegueres i el nucli de poder de l’Estat, ha estat seguida de noves informacions. Amb d’altres d’antigues, totes apunten cap a l’existència d’una complexa trama de corrupció al voltant de CiU, la família i l’entorn del seu líder fundador i relacionada amb l’adjudicació d’obra pública durant els governs de Pujol. El president Pasqual Maragall ja ho va denunciar -per després retractar-se, sota amenaça de l’aleshores cap de l’oposició Artur Mas de “prendre mal tothom”- quan, el 24 de febrer de 2005, va esbombar el “problema del 3%” durant un debat al Parlament sobre l’ensorrament del túnel de metro del Carmel.

Un exemple d’aquesta trama del 3% és citat precisament a la querella col·lectiva contra Pujol quan s’esmenta que la constructora Emte, del cofundador de CDC Carles Sumarroca, va obtenir un dels seus contractes públics més quantiosos -en una UTE amb altres empreses i just abans de les eleccions del 2003 que van desbancar CiU del Govern- per a l’execució d’obres de la Línia 9 del Metro. També la constructora Ferrovial està encausada al cas Palau pel pagament de comissions a CDC, a través de Millet, per l’adjudicació d’obra pública com la mateixa Línia 9 i la Ciutat de la Justícia. I està pendent de sentència el judici contra responsables d’Adigsa i un familiar del conseller Felip Puig encausats per corrupció després que ICV-EUiA audités aquesta empresa pública amb una profunditat a la qual no es va atrevir en altres àmbits el Govern tripartit.

Els casos poden ser molts més si es trenca l’omertá que perviu encara en l’antic oasi català, on Pujol va fer cèlebre la divisa “això no toca”. Aquí en tenim una mostra: Carrer té constància que un arquitecte responsable d’una gran obra de remodelació d’un barri de Barcelona va ser instat per l’Incasòl, fa més d’una dècada, a inflar fins a prop d’un 20% la liquidació d’uns treballs executats d’acord amb un pressupost inicial molt inferior. És d’aquí que sortia el 3% (o els percentatges que fossin) per a benefici mutu de les empreses adjudicatàries d’obra pública i, via comissions, els intermediaris o el partit de Pujol. Fonts consultades amb altes responsabilitats a l’administració catalana confirmen que aquest mecanisme de corrupció era força habitual. El problema és provar-ho si no s’investiga perquè, bé per connivència o bé per por, ningú no ho denuncia, com és el cas de l’arquitecte posat com a exemple. Potser ja és hora: ara sí que toca.