Aaaaaaaag


Per Guillem Martínez @Guillemmartnez

Publicat a La Directa el 22/11/04

Aquest article us proposa a), b) i c), i una descripció del Procés aquest matí a primera hora, i comença amb la frase “això del Procés és un lio”.

Això del Procès és un lio. Per dues raons, a) i b), que al seu torn determinen c). La cosa a) és que tothom, per descriure el que està passant, respecta les autodefinicions dels subjectes implicats. Una cosa que, usualment, a la vida només fem a Nadal i amb el cunyat. Però fer-ho amb polítics sempre és un desastre. Jo què sé. Per exemple, es respecta que alguns subjectes es diguin federalistes, quan en realitat vés a saber què és el federalisme que tenen al cap. Segurament no difereix de l’absència de federalisme. Es respecta també el concepte sobiranista. Un mot que no té ni 10 anys d’antiguitat -com hipster o monguer, més polèmics i menys reeixits- i que vés a saber què vol dir. Suposo que no vol dir independentista, paraula que, implícitament, s’evita amb el seu ús. Al seu torn, el mot independentista segurament por significar per molta gent una cosa tan àmplia i difusa com els mots sobiranista i federalista. Què és la independència en un món on institucions no estatals –IBEX, UE, BCE, FMI- tallen el bacallà i, si volen, el coll del pescador del bacallà. Hummm. Informativament –i, glups, políticament-, tal vegada manca un mot que ajudaria molt a orientar-se en totes aquestes formulacions. El mot rupturista. Que, si més no, implica una acció continuada, que els altres mots poden ajornar. Seria un concepte que ajudaria a saber si hi ha federalistes, sobiranistes i independentistes rupturistes. És a dir, si hi ha Procés. Fins i tot, si hi ha un Govern rupturista –us imagineu un Govern rupturista?, jo no- disposat a fer- ho. Si us fixeu, si analitzem les autodefinicions de cadascú, si analitzem futures majories parlamentàries, hi ha un parell de grups. Si analitzem les cultures polítiques no explicitades per
cada partit, també, però conformen majories i distribucions diferents.

La cosa b) és que les descripcions –les polítiques i les informatives; a la cultura espanyola, són el mateix-, tendeixen a defensar ideals, autodefinicions i autopercepcions. És el que s’ha anomenat periodisme de trinxera. És a dir, de guerra, la suposició que si informes que ha caigut Balaguer, és que vols que Balaguer caigui, i estàs treballant per l’enemic. Aquesta defensa de projectes –sovint, gens idealistes; a la cultura política espanyola, els ideals no acostumen a ser motor efectiu de cap política estructural-, via informació, és un fet peninsular, en democràcia, des dels setanta, quan es va decidir que informar del que passa pot desestabilitzar el que passa. Sigui com sigui, sembla que, amb el Procés, estem renovant aquesta aliança amb la desinformació i la Cultura de la Transició. I no mola.

La cosa c), consisteix en què, per a) i per b), les descripcions del que passa són summament esbiaixades, és a dir, hipotètiques. No descriuen el que passa, sinó el que, per uns o altres, seria bo que passés. Per a) i per b), per exemple, sabem poc de l’ANC. Un catxarro nou i que està resultant important per fixar marcs. Els marcs són la pera. Estableixen el que és o no és real. Independentment de la realitat. L’ANC, de fet, ha resultat important en el procés de interpretació del Procés. Ha possibilitat que aquest moviment ciutadà quedi emmarcat com a governamental. Ha possibilitat que qualsevol mobilització ciutadana posterior a 2012, sigui de suport a un Govern. Més encara, crec que, a hores d’ara, el Procés està ancorat, erotgement, en la dreta. Almenys, només ha estat rentable per a un Govern i per a un corpus. El catalanisme de dretes que, com sempre ha passat amb el catalanisme de dretes, sempre està emparentat amb la dreta espanyola del moment, en aquest cas, l’ultraliberalisme. Si això és cert, una descripció del que està passant, del Procés, podria ser aquesta: a Catalunya, al contrari del que va passar als noranta a Itàlia, la Democràcia Cristiana i Mario Andreotti estan liderant la resposta a una crisi de Règim. I la gent els hi fa l’onada.

I, amb tot això, us passo la descripció del Procés que veig aquesta setmana. La hegemonia de Mas i de CDC, un partit corrupte, implicat en ventes de polítiques, en la contrareforma democràtica a Espanya i a Catalunya, en els negocis amb el desballestament del
que queda de Benestar, ha aconseguit, gràcies a l’ús, en règim de monopoli, dels marcs interpretatius, augmentar la seva hegemonia el 9N. Després del 9N, aquesta hegemonia ha augmentant encara mes gràcies a Rajoy i la seva decisió de querellar-se amb aquests defensors de la Democràcia –els Jeffersons catalans, que té nassos- que són Mas, Ortega i Rigau. Suposo que Rajoy ho sap. I d’això cal deduir que aquesta és la seva resposta al Procés: fer que CiU, un partit de futur incert fa unes setmanes, continuï existint. I, guau, de manera hegemònica en el seu pack. En aquest moment, el Procés no és un conflicte entre la societat i el Règim. És tot el contrari. És un conflicte entre dues dretes hispanes. Dues dretes antigues, que és coneixen, i que sempre –a la Restauració, a la República, a la Guerra Civil, al Franquisme, a la Restauració 2.0- s’han entès, han arribat a solucions i han fet negocis. Hi haurà Procés sempre que no surti de quatre grapes del que aquestes dues dretes consideren una solució satisfactòria pel seu futur. Fins i tot, pel seu futur biològic.