Crònica de la presentació de la candidatura Guanyem Barcelona. Cotxeres de Sants, 16S #AraTocaGuanyar

Il·lustració, Pedro Strukelj

CONFLUENCING

Crònica d’autor: Guillem Martínez @Guillemmartnez

Cotxeres de Sants. Fa una calor terrible. Aquesta calor humida de Barcelona, allò que Pla, amb dos cullons, deia que anava de conya per conservar els puros. La sala està plena de gom a gom. No s’hi cap. Suportem la calor i, fins i tot, ens conservem, si bé no som purs. Si em forcen, som el contrari: impurs. L’estiu a Barcelona és impur, obscè i bell, i sempre ha tret el més confús de nosaltres. Al segle XV, per suportar la calor, els barcelonins es tancaven a casa i es despullaven de cintura cap amunt. Tal com Carmesina rep Tirant a la primera novel·la de Barcelona. Tirant, en aquesta trobada, va amb armadura. Una armadura és un esquelet. Amb això sabem, d’alguna manera, que tots dos anaven nus. La bogeria de l’amor els neix en dècimes de segon, sota una onada de calor, humitat i bellesa. A l’estiu, enmig d’aquesta calor, és quan es produeixen totes les revolucions des del segle XVII. Durant el XIX, a l’estiu, era més freqüent veure una revolució que un Frigo Dedo. A finals de l’estiu de 1868, un viatger francès passa per Barcelona i descriu una revolució barcelonina. És diferent de les que ell ha vist a França. Parla de la calor. I que els homes i les dones van junts i abraçats i somrients amb la boca plena de dents. Pel que em deia la meva àvia, el cànon barceloní de la revolució es repeteix el 36. La revolució, potser, és senzilla. Consisteix a entrar en una habitació en la qual només hi ha calor i deixar-se sorprendre i sentir al pit el mateix que van sentir Carmesina i Tirant. Caram, m’estic posant cursi! Bé, Cotxeres, Sants, Guanyem, calor terrible.

Com la de Carmesina i Tirant, aquest és una trobada no prevista. Fa uns mesos, això no hagués estat possible. Fa tres anys, impensable. Sobre d’una tarima, representants de Guanyem parlen, com el seu nom indica, de Guanyem. Per cert, i crec que és una cosa per enorgullir-se’n, parlen fatal. No tenen tot aquest poder retòric que s’adquireix en una Escola d’Estiu d’un partit o en una comissió interna per pal·liar l’emissió de gasos nocius en un 0,008 o 0,009%. Els oradors de l’acte no dominen el pols de la frase, no van tirant milles fins que deixen anar un possible zasca. No fan pauses dramàtiques, sinó més aviat pauses del tipus ostres-se-me-n’-ha-anat-la-bola-i-aquí-hi-més-de-3.000-persones. No acaben amb una frase gloriosa –una mica com jo, que hauria d’estar en mode Marhuenda esplèndid, parlant dels avantatges del producte Guanyem contra altres andròmines i en canvi començo aquesta crònica parlant de les mamelles de la Carmesina–. El oradors, diguem-ne, que no són professionals de la comunicació. Per la qual cosa no comuniquen, sinó que més aviat diuen. Comunicar, de fet, és diferent de dir. Per exemple, un telèfon que comunica és un telèfon pel qual ningú diu res. I potser és això el que està passant a la vella política.

: Ilustración: Miguel Herranz

El que es diu aquí és que Guanyem ha recollit 30.000 firmes de la ciutadania. Que això és una validació. Es parla de revolució democràtica, de ruptura. Del que significa la ruptura: garantir drets que avui valen el seu pes en guano, ampliar la democràcia, també en l’àmbit econòmic, també en el territorial; existir, decidir l’agenda de la realitat. Es parla d’una democràcia raptada, d’un cicle en el qual una persona, dues, tres, milers, un barri, una ciutat, no valen el que val l’ombra de l’ombra d’una empresa. D’una societat precaritzada, d’una crisi que en realitat és un canvi de sistema. Es parla d’aturar i de contraatacar aquest canvi tunejant la democràcia a fons, fins que s’assembli a la vida, com deien els barcelonins del XIX. Es parla dels canvis que s’han esbossat des del 2011. No són gaires. Però són enormes. Possiblement consisteixen en el fet que persones que no estava previst que prenguessin la paraula parlin en una plaça, en una tarima, potser en una institució. Es parla que aquestes persones som gairebé totes. Es parla del funcionament de Guanyem –Guanyem té un mecanisme senzill, com un càntir, com una porta–. De la necessitat de guanyar. Del que significa guanyar. S’intueix que no ho sabem. Perquè mai hem guanyat. Guanyar té a veure, en tot cas, en no guanyar, a saber que tot un règim i tot un sistema financer no entendran que hem guanyat. En cap moment. Es parla de confluència. Es parla que no és una coalició, que no és una federació. Es parla que es farà amb llum i taquígrafs –va, també amb streaming–. El públic parla, després, de la democràcia que necessita com l’aigua. I, ja que hi som, de l’aigua, de la llum. De com controlar i fiscalitzar Guanyem. Es parla, amb senzillesa —com qui toca la campana— del municipi, de l’Estat com a màfia. Es pregunta pel calendari de la confluència.

Surto als accessos de Cotxeres. No para d’arribar públic. Em trobo amb amics als quals no coneixia abans del 2011. Cadascú amb una història. Una acaba de muntar una cooperativa de consum –”com totes, però una mica més barata”–. Un altre, politòleg, està elaborant un document que explica com fer un referèndum des d’una comunitat autònoma i que l’Estat central ni el fregui –”és relativament fàcil. Sorprèn que no ho hagin pensat. Bé, no sorprèn”–. Un altre em parla de Josep Pla, el dels puros –”és curiós que es pugui ser mala persona i escriure tan bé”–. Una altra em parla d’una moneda virtual en la qual està treballant. I així, una altra, una altra, un altre, una altra. La conversa sempre comença amb una abraçada. La fraternitat és un dels accessos més impressionants de l’amor. Fa tres anys que aquest amor existeix, que tots som Carmesines i Tirants que s’acaben de descobrir. La confluència va començar el 2011. Feia calor i la humitat pispa de Barcelona. I va ser instantània.
Finalitza l’acte.

Presentació candidatura Guanyem Barcelona. Cotxeres de Sants, 16S #AraTocaGuanyar