Cop de timó per la independència real


És urgent retocar el full de ruta que planteja la imminent creació d’un estat català independent per encaminar-lo cap als passos segurs per avançar en la independència material, amb la necessària conquesta de les institucions de govern.

Per Arnau Mallol i Baró  @Arnaumb

Article publicat al Bloc de’Arnau el 27/10/2014

En un parell de setmanes se celebrarà el procés participatiu del 9N, el que havia de ser una gran consulta (abans s’havia arribat a dir “referèndum”), sobre si la ciutadania de Catalunya està d’acord en esdevenir un estat i si vol que aquest sigui independent.

No parlaré sobre el 9N, data sobre la que ja s’ha escrit molt (massa). Tampoc parlaré sobre idees de com encarar unes eleccions autonòmiques anticipades, que alguns apunten que són a tocar.

Dedicaré aquest primer article al nou bloc a parlar sobre la (improbable) creació d’un estat, la independència real i el paper de les institucions de govern en aquesta lluita.

– La impossible creació imminent d’un estat independent:

Fa uns dies el president d’ERC, Oriol Junqueras, exposava, en el programa de ràdio amb més oients de Catalunya, el full de ruta d’aquest partit per arribar a un estat català independent: eleccions autonòmiques anticipades, victòria dels partits independentistes, l’endemà “dius al món que tu ets un estat independent i què actuaràs com a tal” (paraules textuals d’aquest dirigent republicà) i repartiment d’actius i passius amb l’estat espanyol. Al meu entendre aquestes declaracions són d’una irresponsabilitat política suprema, és molt greu, molt greu deixar anar aquestes coses per la ràdio i quedar-se tan ample. Són molt greus, perquè són irreals i fictícies.

M’explicaré. El procés per constituir un estat independent, a imatge i semblança dels estats-nació europeus (idea que persegueix la majoria de l’independentisme català actual), només es pot aconseguir per dues vies: una que consisteix en negociar i pactar amb l’estat del que et vols separar (amb l’actual configuració del govern i l’estructura jurídico-constitucional espanyola vigent aquesta via no es veu possible), i l’altra, en aconseguir una pressió a la comunitat internacional que faci que les grans potències mundials et reconeguin com a govern d’un estat amb poders sobirans (la intervenció internacional no s’ha produït per assegurar la consulta del 9N, per tant, res indica que s’hagi de produir immediatament per una declaració feta des d’un balcó).

Deixo al marge d’aquesta explicació la ficció aquella que parla d’un pla dels “mossos d’esquadra i/o milícies populars controlant els punts neuràlgics de Catalunya i expulsant l’exèrcit i les autoritats espanyoles…”, que entra més en la categoria de la literatura d’aventures que no pas en el debat polític seriós.

Per quin motiu, en ple segle XXI a l’europa occidental, el fet de dir “declaro la independència de Catalunya” provoca la creació d’un estat independent? Cap, per cap motiu. Pel simple fet de dir aquestes paraules no esdevens un govern amb poders sobirans sobre el territori.

Potser arriba l’hora de ser més seriosos amb aquest assumpte, potser és necessari parlar clar i deixar de continuar amb la mitologia impolítica que pot portar a milers (i milions?) de persones a un sentiment d’engany, ràbia i depressió en no tenir ja l’estat català, en veure que no estem a la vetlla de la independència.

Hem d’assumir que no ens trobem a una convocatòria electoral d’aconseguir la creació d’un estat català independent.

Però això no vol dir que no puguem avançar cap a la independència, que el camí cap a la no-dependència sigui impossible. Sí que es pot.

– Avancem cap a la independència real:

Necessitem un cop de timó, ara és l’hora de centrar-nos en el treball diari i constant per construir la independència real.

Lluitar per la independència real és avançar en accions i mesures que assegurin la vida sobirana, no dependent, de les persones, traient-nos del cap el mite que tot canviarà de cop d’un dia per l’altre per una simple declaració. Ara més que mai hem de construir eines i instruments que assegurin la independència material de les persones, tot vetllant per una educació de qualitat i d’accés per a tothom i una sanitat pública universal, per garantir el dret a l’habitatge i un treball digne en una economia social i solidària real (bona mostra d’aquesta feina cooperativista és la Xarxa d’Economia Solidària). També és important posar-se a treballar per tenir plena sobirania energètica i alimentària, per tal de decidir les nostres pròpies polítiques energètiques, agràries, pesqueres, alimentàries i de terres.

Moltes d’aquestes accions, eines i i instruments es poden construir al marge de les institucions de govern, però d’altres necessiten l’impuls dels governs per la seva envergadura, importància i per l’afectació a la legislació.

– Assaltar les institucions de govern i posar-les al servei del poble:

Per la importància de les institucions de govern en els passos a seguir per aconseguir i mantenir la independència material i real cal actuar, també, en aquest espai. Hem de plantar batalla i guanyar aquestes institucions per posar-les al servei de les majories socials.

És necessari conquerir les institucions de govern per a dur a terme veritables polítiques de plena independència, de no-dependència.

Ara més que mai toca actuar amb intel·ligència política, amb altura de mires, amb molta valentia i certa dosi de generositat per fer apostes polítiques que agrupin totes aquelles persones que volem acabar amb el règim. Ara és l’hora d’acabar amb el règim, ara toca guanyar les institucions. Ara és el moment d’assaltar, democràticament, el govern de les institucions.

Necessitem bastir candidatures preparades per guanyar i capgirar l’actual situació, amb dones i homes disposats a posar-se al capdavant d’unes institucions que durant molts (masses) anys ens han estat alienes i posar-les, ara sí, al servei del bé comú.

Conquerir aquestes institucions és vital per afrontar grans mesures, com són: accions concretes per actuar contra la pobresa energètica i el problema habitacional (algunes idees queden recollides per la ILP presentada al Parlament català); actuacions urgents contra la pobresa (fa uns dies l’Albert Sales feia algunes propostes sobre aquest tema al seu bloc); la implantació d’un sistema fiscal redistributiu que capgiri la injustícia actual, fent contribuir més als que més tenen i que compti amb un bon instrument per perseguir i castigar als defraudadors; una minuciosa auditoria ciutadana del deute públic (PACD); la creació d’un banc públic (fa uns mesos s’aprovava una moció de la CUP sobre aquest tema al Parlament de Catalunya) sota control popular i democràtic que es posi al servei de l’economia productiva; i la instauració d’una renda bàsica.

– Obrir els panys del pacte constitucional del ’78:

Però aquestes propostes no es poden aconseguir, en tot el seu potencial, des d’institucions coartades, poc es pot fer des de governs restringits per l’estructura jurídico-legal vigent. Tenim exemples clars en les limitacions legals i administratives imposades al món local, sobretot arran de la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local de finals del 2013, i el mal finançament dels ajuntaments que impossibilita l’expansió de moltes polítiques municipals de proximitat.

També veiem com, cada vegada més, es centralitza l’estat espanyol i s’ataquen les decisions dels governs de les comunitats autònomes, posant fre a polítiques democratitzadores. Per exemple, durant aquestes últimes setmanes el Tribunal Constitucional, seguint les peticions del govern de Rajoy, ha suspès la Llei de Consultes Populars de Catalunya, els decrets de la Generalitat de Catalunya sobre la consulta del 9N i contra la pobresa energètica i la prohibició del fracking a Catalunya (va fer el mateix amb lleis similars de Navarra, Cantabria i La Rioja); com també els decrets del govern de Canarias que convoquen la consulta del 23N sobre les prospeccions petrolíferes que vol executar el govern central prop de les Illes Canàries.

Aquest centralisme coartador de llibertats i autogovern, nascut del pacte de la “transició”, només es pot acabar obrint els forrellats de la (sacrosanta) constitució del ’78, i per fer-ho caldrà pensar en com reforçar aquells instruments polítics d’impuls democratitzador que batallen per iniciar un procés constituent emancipador.

“Lluitem i estem segurs que triomfarem. Hem de consolidar els nostres principis de dignitat, llibertat i grandesa per establir una independència vertadera”
Jamal Abd-an-Nàssir (1918-1970)