Batcelona


Per Jaume Sardà @jaumesarda10

Posem que parlo de… Gotham, una ciutat gris on el crim organitzat es mou allerat; una ciutat on els lobbies financers tanquen negocis des dels despatxos de les institucions públiques; una ciutat on la corrupció està a l’ordre del dia i els interessos privats prevalen per davant de l’interès comú; una ciutat de personatges malvats i de falsos urbanistes. Us sona el “Barcelona és la ciutat que porta el nom del nostre club”? Si la realitat no supera la ficció, almenys l’equipara. Barcelona és una ciutat meravellosa que, ara per ara, està segrestada per uns lobbies econòmics que es mouen amb absoluta impunitat, atesa la irresponsable gestió municipal de Convergència i Unió, Xavier Trias i els anteriors governs del PSC. Els projectes de la ciutat s’orquestren entre bastidors, i el ciutadà del carrer no té mecanismes per aixecar la veu: vegeu la gestió de l’aigua, la màfia present al port i el turisme hiperbòlic que tant mal fa a la convivència veïnal als barris.

Barcelona és una ciutat de contrastos socioeconòmics bastant notables. Els barris més rics són els que més participen en política i els barris més pobres són els que ho fan menys. Sembla evident que es compleix el principi de desigualtat clàssic: a més desigualtat econòmica, més desigualtat en participació política. Les conseqüències negatives respecte a aquest principi són terribles i demolidores en termes de qualitat democràtica, atès que ràpidament es produeix una relació clientelar entre representat i representant. Els polítics elegits ho són precisament pels vots dels ciutadans dels barris rics i d’aquesta manera tenen la percepció d’haver de satisfer les demandes d’aquells que els han votat si volen continuar disposant del seu vot, mentre que la ciutadania amb menys recursos queda a l’ombra. Absolutament perniciós.

Comparem: el barri de Sant Gervasi és sis vegades més ric que el de Torre Baró, el barri més pobre; la diferència en l’esperança de vida entre l’un i l’altre és de vuit anys, i així fins a un sens fi de comparatives estremidores. El que és rellevant d’aquestes dades és que són estables i perduren en un període de trenta anys, la qual cosa marca com a evident el fracàs aclaparador de les polítiques municipals que s’han implementat per part dels partits que han governat l’Ajuntament.
On vull anar a parar? És inadmissible el manteniment d’un sistema en què la desigualtat afecta negativament la pràctica i el desenvolupament de la democràcia. És inadmissible que la gent més afectada per la crisi sigui la que més desafecció sent envers la política.
A Gotham no hi ha motiu per preocupar-se: si les coses es torcen, projectem un senyal dalt del cel i Batman ens ho soluciona, tot un autèntic heroi i un inequívoc salvador de la ciutat. Però les coses no van així.

Després de la caiguda del Mur de Berlín, Fukuyama afirmava a The End of History and the Last Man que s’havien acabat les ideologies, el capitalisme havia guanyat i havíem arribat a la fi de la història. El cert és que durant aquestes dues últimes dècades, la ciutadania s’ha assemblat a aquesta massa anestesiada de la ciutat de Gotham o, en termes més acadèmics, té característiques de la societat desencantada reproduïda per Max Weber a la seva gàbia de ferro. Fem pedagogia: no és culpa nostra, al poder li ha anat molt bé aquesta desconnexió política per enriquir-se. La millor forma per lucrar-se és tenir la ciutadania lluny dels despatxos i per això és de vital importància mantenir-la adormida. Avui dia, hem patit les conseqüències més dures d’aquesta crisi econòmica i ara se’ns presenta una gran oportunitat.

En oposició a solucions fabuloses, fantàstiques i màgiques, una part de la ciutadania sempre ha apostat per reforçar el teixit associatiu i el cooperativisme partint de pràctiques diàries. Els moviments veïnals a Barcelona tenen una llarga experiència i una gran formació qualificada de molts dels seus membres i a més s’ha aconseguit un grau d’elaboració intel·lectual insòlit fins avui. Ara per ara, no només té capacitat de crítica, sinó també d’anàlisi i de proposta, de dissenyar alternatives, creïbles i factibles.

Barcelona no és Gotham i no vindrà cap heroi emmascarat a salvar-nos, però si la ciutadania no s’organitza serà difícil revertir les condicions socials existents. No és possible desdramatitzar, cada dia es desallotgen famílies, amb la quantitat de pisos buits que hi ha, i es llencen a les escombraries quantitats immenses de menjar, només per mantenir els preus mentre creix la desnutrició infantil. De la mateixa manera, els més joves no troben sortida en el món laboral, i molts busquen una oportunitat fora de la ciutat.

En aquesta tessitura ha esclatat la rebel·lió democràtica: el 15 de maig de 2011 una gran part de la ciutadania es va personar a la plaça de Catalunya per reivindicar un canvi de model que deixés enrere les velles maneres de fer política, es van crear una gran quantitat de plataformes i moviments en defensa del bé comú: educació, sanitat, habitatge, etc. i el millor de tot és que estem més preparats que mai. Concretament a Catalunya, davant el trontoll del bipartidisme i la irrupció de noves formacions, amb l’objectiu d’aixecar l’esperit dels ciutadans d’aquesta ciutat, es viu un procés que ha activat molta gent que feia molts anys que estava desconnectada.

Aquest cúmul de circumstàncies deixa espai i oportunitat perquè la ciutadania s’organitzi i vagi a les assemblees dels seus barris, per tractar allò que els afecta més properament. Cal deixar que els veritables herois i heroïnes d’aquesta ciutat acudeixin al seu propi rescat amb petites grans victòries.
Ha arribat el moment que els focus apuntin a la ciutadania i que aquesta sigui la protagonista de la pel·lícula. Llums, càmera i acció.