Auditoria del deute o auditoria de la despesa? Notícia d’un debat a l’eix d’Economia de la Ciutat


18 de desembre 2014, per Joan B.

Guanyem ha de promoure una auditoria dels comptes de l’Ajuntament de Barcelona i, si s’escau, exigir responsabilitats pel mal ús que se n’hagi pogut fer. Així es va acordar per unanimitat en el debat que es va fer dimecres 17 de desembre a l’eix Economia de la Ciutat de la plataforma, que tracta de fixar un discurs propi sobre la qüestió del deute i, en general, sobre el model de finançament de l’Administració. Però hi va haver alguns punts controvertits: auditoria del deute o auditoria de la despesa?, ¿fins a quin punt s’hauria de fer càrrec el nou govern local dels deutes il·legítims contrets?, ¿quines conseqüències tindria l’impagament d’aquests deutes?

La controvèrsia depassa l’àmbit local i remet a la promoguda pels partidaris de la doctrina emancipadora de l’impagament del deute il·legítim, és a dir, el que procedeix de préstecs concedits i gestionats de forma irregular, el que serveix per finançar operacions il·lícites, el que atempta contra la vida i la dignitat de la ciutadania i el que posa en perill la convivència entre els pobles. El deute i el crèdit poden ser necessaris per garantir el desenvolupament i els serveis bàsics, però s’han de considerar il·legítims en les condicions i amb les conseqüències esmentades. Es tracta no només d’un problema econòmic, sinó també polític i d’ordre social i moral, perquè comporta submissió, desigualtat i marginació: uns s’endeuten i s’enriqueixen a costa dels que es veuen forçats a pagar i a obeir.

En el debat es van adduir alguns exemples clamorosos: el de les ajudes públiques d’1,3 bilions a la banca espanyola (prop de la meitat en garanties i avals); el cas Castor, amb el pagament a l’empresa ACS, de Florentino Pérez, de 1.350 milions que es repercutiran durant 30 anys en la factura del gas dels espanyols, i el dèficit tarifari de les companyies elèctriques, que representa més de 25.000 milions, equivalents a 555 euros per habitant. Són, tots ells, deutes il·legítims, però no dels ciutadans, que no haurien de pagar-los, sinó dels que els van contreure per enriquir-se o per pròpia incompetència.

Es tracta d’exemples que mostren una dinàmica global, la d’un model econòmic que transforma la societat en un mercat i que converteix el patrimoni comú en actius financers privats. ¿Què ha de fer l’Ajuntament en aquest context?

Primer, algunes dades. El deute municipal arriba als 1.000 milions d’euros, amb uns pressupostos que xifren les despeses corrents en uns 2.000 milions i, els ingressos, en 2.500, aproximadament. Aquest any, l’amortització prevista suma 136 milions i el pròxim, 172. I el sobrecost dels interessos del deute (la diferència entre el 0,15% del preu actual del diner i el 3,5% calculat) és superior als 20 milions anuals. No són xifres alarmants si tenim en compte el context, però han d’auditar-se, sobretot per examinar la procedència de les despeses. Els comptes, clars: per exemple, poques hores abans del debat s’havia conegut que l’Ajuntament havia pagat 8,3 milions a Corinna Sayn-Wittgenstein, nòvia del rei Joan Carles, per dues gales de la Fundació Laureus els anys 2006 i 2007.

Quin tipus d’auditoria caldria tirar endavant? Per a una part dels experts participants en el debat, cal tirar endavant una auditoria ciutadana del deute, no únicament per fixar-ne la part il·legítima i sotmetre a referèndum l’eventual impagament, sinó també per promoure en altres àmbits un canvi de model financer. Com va dir un dels assistents, “impulsar auditories del deute i qüestionar i establir sistemes de finançament públic i alternatiu de les administracions locals serien mesures de caràcter sistèmic que posarien en qüestió el poder financer i mostrarien una nova cultura democràtica en relació amb les finances i el deute”. Entre els sistemes alternatius es van assenyalar, en un àmbit superior al local, la banca ètica i cooperativa, i, en el pla local, mesures de millora de la gestió i supervisió de la despesa i polítiques progressives i ecològiques en l’aplicació de la fiscalitat local (IBI, IAE, taxa turística, taxa de vehicles, etc.).

Per a altres assistents, l’auditoria s’ha de centrar en la despesa, no en el deute. Fer que el debat ciutadà pivoti a l’entorn del deute i de l’eventual impagament del deute considerat il·legítim té molts riscos, entre ells que no es pugui complir el compromís d’impagament, atesa la relació de forces en el pla financer, i aquest és un risc que no ha córrer una força responsable com Guanyem. Un dels ponents del debat va subratllar la necessitat de no demonitzar el deute en conjunt ja que, va dir, pot ser un instrument útil per fer front a necessitats reals que les empreses i les famílies no poden satisfer si no és amb els pagaments a termini. Hi ha, doncs, deutes il·legítims –com és el cas dels derivats del fet que el Banc Central Europeu (BCE) no deixi diners directament al sector públic, sinó indirectament per mitjà de la banca privada-–, però també hi ha deutes que són legítims perquè són necessaris. I tant el mateix ponent com altres participants en el debat van posar l’accent en els instruments alternatius de finançament públic i en el control social de la inversió i el crèdit, entre d’altres mecanismes, per evitar que els costos del deute recaiguin sobre els ciutadans, víctimes per partida doble de les retallades i la crisi.

El debat sobre la qüestió del deute va quedar obert. No va ser el primer que es produeix a l’eix Economia de la Ciutat ni serà l’últim. S’hi van poder constatar els diferents enfocaments del problema, però també un acord substancial que prefigura la política de Guanyem en aquest punt: auditoria –i, si s’escau, referèndum amb informació exhaustiva prèvia–, mesures de control de la despesa i de reequilibri fiscal i canvi de les ràtios de bona gestió per posar en primer pla l’atenció a les necessitats socials. Tot això amb la música de fons del vers de Bertolt Brecht: “Només els deutors poden alliberar els deutors del seu deute”.