Algunes reflexions sobre Guanyem: grup polític i moviment social


Por Ferran Izquierdo Brichs

Publicado en La Directa el 04/11/14

De forma inevitable Guanyem s’haurà d’enfrontar a la majoria d’elits de Barcelona, de l’àrea metropolitana, i en molts casos de Catalunya

Guanyem és un actor atípic en el panorama polític actual. Sorgeix amb la voluntat de guanyar les eleccions municipals i entrar amb força a l’ajuntament, però al mateix temps no ho fa com un partit polític, sinó com una confluència de moviments socials i de forces polítiques que volen donar veu a una majoria de gent de Barcelona que s’ha sentit marginada durant massa temps. Aquesta conjunció d’actor polític i social és la força de Guanyem, i és molt important que no la perdi ja que és el principal recurs de poder que té.

Guanyem ha de fer un programa electoral que sigui la ciutat que volem, i el seu objectiu és la transformació de la ciutat tal com l’hagin imaginat les associacions, els moviments, les persones i els partits que hi participin. Neix amb la voluntat de transformar la ciutat i treballar pel benestar de la gent de Barcelona i la seva àrea d’influència. Per aconseguir-ho s’haurà d’enfrontar a altres actors poderosos que tenen a la seva disposició institucions polítiques, diners, mitjans de comunicació, policia i mossos d’esquadra, tribunals, etc. I xocarà amb ells tant si Guanyem arriba a governar la ciutat com si es queda a l’oposició.

De forma inevitable Guanyem s’haurà d’enfrontar a la majoria d’elits de Barcelona, de l’àrea metropolitana, i en molts casos de Catalunya. Això vol dir que si vol dur a terme el seu programa, ja sigui des del govern o des de l’oposició, haurà de participar en les mobilitzacions com a aliada o, allà on no hi hagi moviments socials o associacions funcionant, com a organitzadora. Sense complexes i sense renúncies, ja que d’altra manera, només des de la institució, sense la gent al carrer impulsant-la i obligant als poders elitistes a acceptar els canvis, Guanyem no tindrà mai el poder suficient per a derrotar les forces contràries a les transformacions que vol dur a terme.

El recurs principal de Guanyem és el recolzament popular que pugui tenir. Aquest es manifestarà en dues dinàmiques: vots i mobilitzacions. També les aliances que pugui establir seran molt importants. Aquestes aliances es faran per treballar dins les institucions, però sobre tot per aconseguir el recolzament de la gent. Per dur a terme el programa, Guanyem hauria de col·laborar amb els moviments socials, amb els que coincideixi a cada lluita, d’igual a igual. Això ho hauria de fer des de l’ajuntament, però també organitzant, mobilitzant i participant directament en les lluites. Per demanar recolzament si està al govern, per pressionar si està a l’oposició. Les aliances no han de consistir en què una associació o moviment demani el vot per Guanyem, sinó en lluitar junts per objectius concrets de transformació de la ciutat i de benestar per a tothom. Es pot produir la doble militància: molta gent de Guanyem estarà també a altres associacions i moviments. Però això no és un problema, ja ens passa ara a la majoria d’activistes que ho som a més d’una organització o moviment. Al contrari, formar part de moviments socials hauria de ser la millor forma d’estar en contacte amb les demandes de la gent. Militants i dirigents polítics, i càrrecs electes, han de mantenir la seva activitat social i reivindicativa.

El procés programàtic —pensar junts en els problemes de la gent, les solucions que se’ls pot donar, i com plasmar-les en transformacions concretes a la ciutat—, és segurament l’eina més útil per teixir un discurs i una xarxa conjunta entre els moviments, associacions i Guanyem. I també les mobilitzacions. La lluita per alguns objectius, molts, serà liderada per moviments socials que ja fa temps que actuen, i Guanyem s’hi hauria de sumar. Per altres objectius, Guanyem hauria de ser un revulsiu que doni impuls a moviments socials allà on no tinguin tanta força. I per d’altres, Guanyem n’hauria de ser l’impulsor perquè encara no hi haurà ningú que hagi començat la lluita.

Guanyem es mourà en una estructura política, social, comunicativa i econòmica que ha estat creada per impedir que la gent pugui intervenir directament a les decisions. Això vol dir que s’haurà d’enfrontar no solament a les elits que controlen recursos de poder enormes (capital, mitjans de comunicació, institucions, repressió, tribunals…), sinó que també haurà de treballar en un marc hostil, i fins i tot haurà de fer front a formes de pensar assentades per anys de mal funcionament de la democràcia catalana. La democràcia espanyola es va construir des de l’inici separant els moviments socials de l’activitat política institucional, negant la possibilitat que un moviment social pugui presentar-se a les eleccions i continuar actuant com moviment social. Això suposa que tot partit d’esquerres perd la capacitat d’incidir realment en la política, ja que la seva força resideix precisament en la mobilització.

No es fàcil aconseguir que Guanyem adquireixi aquesta doble dimensió de moviment polític que es presenta a les eleccions i de moviment social que mobilitza a la gent. Els partits polítics intentaran deslegitimar aquesta opció, i ho faran des de l’hegemonia construïda durant tots els anys del pantà democràtic. Alguns moviments socials també ho veuran com una competència i com algú que vol ocupar el seu lloc, sobre tot aquells moviments amb dirigents lligats a partits institucionals. Aquesta pressió no pot fer que Guanyem abandoni la seva activitat de moviment social, ja que això ens convertiria en un partit o coalició més, una de tantes de l’esquerra i amb la mateixa debilitat de la resta de partits d’esquerra, ja que hauríem perdut l’únic recurs de poder que ens dóna força: la mobilització de la gent.

El PSUC va cometre aquest error en el moment de la transició democràtica. Durant el franquisme el PSUC era un partit, però també un moviment social de lluita per la democràcia, llibertats i drets que no es tenien i pel benestar de la gent. Quan es van convocar eleccions, el PSUC va decidir abandonar la mobilització social, deixar-la en mans dels moviments, associacions veïnals, sindicats… i separar l’activitat de partit polític electoral de la de moviment social. Els militants estaven al partit i a l’associació de veïns, al sindicat i als moviments socials, però se’ls va dir que eren dues coses separades. Les organitzacions socials no es podien “posar en política”, i els partits no podien mobilitzar i havien de “ser responsables”. La conseqüència fou la debilitat de l’esquerra i l’allunyament dels dirigents polítics i dels càrrecs electes de la gent i del sentiment popular. Paradoxalment, una altra conseqüència fou la debilitat dels moviments socials, ja que van perdre un recurs tan important com la incidència directa en les decisions polítiques.

La meva memòria de Sabadell és que els millors ajuntaments van ser els primers de la democràcia, quan la separació entre partit i moviment social encara era dèbil. Els regidors i l’alcalde del PSUC eren activistes veïnals, sindicals i polítics (llavors aquesta diferenciació no es podia fer perquè tot era el mateix) que havien lluitat al carrer per les transformacions que ara podrien dur a terme. Alguns d’ells també eren professionals i tècnics dels àmbits que tractaven, però sobre tot estaven allà perquè havien tingut la valentia d’imaginar els canvis necessaris per a què la majoria de la gent visqués millor i més lliure. Els primers anys, la nova ciutat la van fer conjuntament ajuntament, moviments socials i partit, perquè en els regidors es confonien les tres dimensions. Després va venir la separació i tothom es va debilitar. Quan el PSUC es va dedicar a la vida institucional i va deixar de ser moviment social, mica a mica el control del partit i dels càrrecs electes va anar passant de mans dels activistes a mans dels tècnics, dels que “en saben”, normalment professionals (universitaris) de la política o dels diferents àmbits de la ciutat (urbanistes, metges, professors, advocats…). Ja no eren els activistes, eren els que sabien gestionar. Llavors, en comptes de transformar, el partit va passar a gestionar la ciutat. Els tècnics són necessaris, però al servei del polític i a poder ser que també siguin activistes per la transformació de la ciutat. En el cas de Sabadell, la il·lusió de la transformació no es va recuperar fins la preparació del programa de l’Entesa per Sabadell (un Guanyem “avant la lettre” en el qual hi participaven partits i gent de moviments socials) però les eleccions es van perdre per cent vots i la vida política sabadellenca va caure en mans de la corrupció de Bustos i companyia.

La millor vacuna contra la corrupció, la millor garantia ètica, és que dirigents i càrrecs continuïn treballant al costat de la gent, participant en els moviments socials i lluitant per les transformacions (i segurament un codi ètic ho podria incorporar). Això sembla fàcil, però les persones amb responsabilitats s’hauran d’enfrontar a greus problemes i pressions. Se’ls criticarà perquè no deixen de ser activistes, se’ls exigirà “responsabilitat” i “respectabilitat” institucionals, els mitjans de comunicació els atacaran: caldrà assentar una altra forma de fer política i acostumar a les elits a què la gent també ha de poder decidir. Al mateix temps hauran de tenir en compte que la seva funció no és anar a buscar el vot o fer clients, sinó treballar conjuntament. I les dirigents i càrrecs també hauran d’aprendre a afrontar el dia a dia d’una manera diferent. Per exemple, hauran d’aprendre que el temps dedicat a una reunió de l’associació, a una assemblea o a una manifestació és tant o més important que els milers de reunions institucionals o de l’organització. D’una manera gràfica, el secretari de l’alcaldessa haurà d’acostumar-se a posar a l’agenda la reunió amb una assemblea d’un barri al costat de la reunió amb el president de la Generalitat.

Ser la veu de la gent a la institució i a la política, vol dir ser la gent, no el seu representant, i això implica fer moltes coses d’una manera molt diferent. I per guanyar, Guanyem n’haurà d’aprendre.